Tàctic, econòmic i renovador. Quan l’encerta
L’urbanisme tàctic –o actuacions tàctiques, com prefereixen els urbanistes– s’ha consolidat als municipis com una eina estratègica per a fer les ciutats més saludables, optimitzant recursos i accelerant els canvis. Explorem els avantatges, més enllà de la pintura de colors, i ho fem de la mà dels experts.
Terre pintat a la porta de l’escola El Vapor / Nebridi Aróztegui
Accelerador de canvis
S’avança a l’urbanisme convencional i el consolida
L’urbanisme tàctic és una fórmula de transformació urbana senzilla i poderosa. Ciutats de tot el món l’utilitzen per canviar l’ús de l’espai públic amb elements provisionals. “És un instrument fàcil i econòmic pel canvi funcional de l’espai –explica el professor d’arquitectura Xavier Matilla, exarquitecte en cap de Barcelona–. El primer pas per acostumar de cara a una solució permanent que pots testejar”. La transformació de carrers o places té un instrument de rodatge.
Ràpid i assequible
Permet fer transformacions immediates i a baix cost
Un dels avantatges de les actuacions tàctiques és la seva immediatesa i baix cost. Per raons econòmiques o de tramitació, sovint les grans transformacions s’ajornen o s’eternitzen. “És una manera d’afrontar un problema i millorar el confort de l’espai públic”, explica l’urbanista Pere Montaña, com a pas previ a la reforma urbanística. La pintura, les pilones i els elements de mobiliari urbà són un cost assequible, a l’espera de projectes urbans de més entitat i pressupost.
Eina pedagògica
Instrument per generar nous hàbits
L’urbanisme tàctic és un element accelerador de transformació urbana i social. “Permet experimentar l’espai i formar –apunta Matilla–. La gent ha de percebre els avantatges de passar d’una vorera de 80 centímetres a una de dos metres. No és definitiu, però experimentes les millores”. Les franges de colors a terra fan també pedagogia de la transformació urbana. Mitjançant micro o macrointervencions, canvien el paisatge urbà i generen consciència col·lectiva sobre la necessitat d’elevar els estàndards de sostenibilitat de les ciutats. La participació ciutadana és un dels avals que afavoreixen l’èxit de les intervencions tàctiques.
L’urbanisme tàctic del pont del Passeig ha funciionat bé. Aviat desapareixerà per eixamplar les voreres/ Nebridi Aróztegui
Versàtil
Permet accelerar grans i petits canvis
Com a eines experimentals, les actuacions tàctiques tenen la capacitat d’anticipar-se a transformacions de petit i de gran format. “Les experiències de grans ciutats com a Barcelona o Nova York proven que aquest instrument funciona com a eina de transformació de grans espais com les superilles de la capital catalana o Time Square, en ambdós casos previs a la reurbanització”, diu Pere Montaña. També són banc de proves per a futures ampliacions de voreres –com en el cas del pont del Passeig–, en creació d’espais de per a vianants a cruïlles o per l’assaig de rutes per a persones amb mobilitat reduida.
El color com a reclam
La estètica com a estímul en el procés de transformació
Illes pintades a terra, amb colors cridaners, imatges, símbols, icones o jocs que decoren nous espais reconquerits pels residents i pels vianants. L’urbanisme tàctic utilitza el grafisme i el color com un element dinamitzador i també d’identificació clau, explica Matilla. “L’estètica és un tema molt subjectiu, però si prens un espai al cotxe per a donar-lo als vianants necessites una estratègia gràfica. Fer-ho visible, a les persones i als cotxes”. Les franges decorades recorden els urbanistes, són “divertides i reversibles”.
Per una ciutat verda
Més espai per al vianant, menys contaminació…
Al marge de qüestions formals, l’urbanisme tàctic té una finalitat transformadora dels espais públics i juga la carta de la immediatesa com a motor de canvi, per unes ciutats amb menys pol·lució i més espais verds i col·lectius. A Terrassa, més del 60% dels desplaçaments es fan a peu, en bici i en transport públic i només un 38,6% en cotxe o moto. Per contra, dels vehicles privats ocupen el 65% de l’espai públic. L’urbanisme tàctic ajuda la ciutadania a prendre consciència dels avantatges de revertir la situació.
Espais lliures de cotxes als entorns escolars / Nebridi Aróztegui
Estrident, desconcertant i s’eternitza. Quan falla
És el paradigma del principi prova-error i permet assajar. Això pot implicar reculades i incerteses, apunten els experts. Mesures sense un projecte de futur, expulsió del cotxe, supressió d’aparcament i consolidació de l’actuació tàctica, són alguns dels inconvenients. I els colors estridents…
Canvis que despisten
La successió de reculades despista la ciutadania
La provisionalitat de l’urbanisme tàctic és la seva virtut i alhora, pot esdevenir un dels seus principals hàndicaps quan deriva en successius canvis de decisions. “Si tires endavant i endarrere despistes -apunta Pere Montaña-. Ara pinto, però si ara es queixen, doncs despinto. Això no és prova-error, això és ‘cagadubtisme’”. L’arquitecte Matilla afegeix que “si no tens clar l’objectiu, millor no actuar. El joc és absurd”. Informar la ciutadania dels canvis és clau per evitar desorientació.
Un infant camina per l’actuació tàctica del pont del Passeig / Nebridi Aróztegui
Perill a carrers transitats
El malson de caminar al costat dels cotxes
Són compatibles les actuacions tàctiques amb qualsevol circumstància urbana? L’experiència diu que no i un dels exemples és el cas dels vials amb saturació de trànsit. Pels vials pintats per als vianants de Galileu i Arquimedes no camina gairebé ningú. “Les actuacions tàctiques han d’anar acompanyades de mesures de pacificació del trànsit i reducció de la velocitat”, diu Matilla. “És que les velocitats s’han de respectar –afegeix Montaña–. És una qüestió de disciplina”.
Coloraines que “pertorben”
L’estètica urbana grinyola?
“Prova el que vulguis, però no amb coloraines que grinyolen”. L’observació és de l’arquitecte Manel La Rosa. Per al membre de la junta de Fem Vallès, “si tens voluntat, consolida ràpidament. No admetríem que per fer una finestra a la façana la pintéssim abans de colors. No juguen tant. Fem coses respectant el valor dels materials com el paviment, les llambordes…”. Per a Larrosa, el problema és que “si comences a pintar i a senyalitzar, la ciutat es desconcerta”. Allà on uns veuen una fórmula original i creativa de transformar l’espai públic, altres veuen un atemptat contra l’estètica urbana, una forma de fer de Terrassa una “ciutat xandall”.
Provisionalitat eterna
Quan els projectes i les inversions no arriben
Un dels riscos de l’urbanisme tàctic és que la mesura, pensada com a transitòria, s’eternitzi perquè la tramitació del projecte definitiu d’urbanització s’endarrereix o s’ajorna, o bé perquè la iniciativa s’ha quedat sense pressupost. “Si s’ha fet perquè no hi havia recursos per urbanitzar, l’urbanisme tàctic no és una bona solució” –apunta Montaña–. Cal actuar ràpid per donar una solució definitiva a l’espai. No ofereix seguretat eternitzar la pintura”. L’arquitecte posa com a exemple els espais de seguretat creats a les escoles de Barcelona, que van començar sent provisionals i tàctics, i ja han esdevingut definitius.
Urbanisme tàctic a les Arenes /Nebridi Aróztegui
Per a què? Ja veurem…
Mesures tàctiques sense un projecte de futur
És una pràctica que genera la crítica unànime dels urbanistes. “Aquest és un instrument de prova error. Però sempre has de tenir un projecte clar, una hipòtesi. Sense una idea o model, les actuacions tàctiques no tenen sentit”. La pintura dels carrers no és una solució final, insisteixen els urbanistes. Manel Larrosa adverteix que “si apliques l’urbanisme tàctic en precari, confons” la gent i “devalues la ciutat”, que ofereix una imatge “desendreçada. Aquestes mesures no tenen valor de permanència”.
Contra el cotxe
Arraconar els vehicles i guanyar espai per al vianant
Una de les crítiques a l’urbanisme tàctic és que “roba” espai al cotxe, el que circula i el que resta estacionat. “Una ciutat com Terrassa, amb 100.000 vehicles -apunta Larrosa-, es mobilitza per anar a treballar a la mateixa hora i aparcats, un al costat de l’altre, els vehicles ocuparien 500 quilòmetres. És inviable donar resposta a tanta demanda”.
L’urbanisme tàctic no oculta la voluntat de reequilibrar l’espai públic i donar més protagonisme a les persones, generant espais amables i lliures de fum.
La pressió veïnal obliga a fer canvis urbanístics a Terrassa
