Ramon Bosch
El tancament del restaurant de la Mola és una notícia que m’entristeix. Respecto la decisió perquè l’ha pres la gent que té l’autoritat i la capacitat tècnica per prendre-la, però alguns dels arguments que s’han fet servir per justificar-la he d’admetre que em costen d’entendre.
De debò que el responsable de la massificació de la Mola és un restaurant que només usen el 10% dels excursionistes que hi pugen? De debò que els responsables de l’erosió del Camí dels Monjos són els rucs que hi pugen el menjar?
No tinc prou criteri per rebatre-ho i si ho diuen els tècnics que han fet l’informe és que deu ser així… “Brutus says he was ambitious and Brutus is an honorable man”, per dir-ho en paraules de Shakespeare. El que sí que m’agradaria és que el mateix zel conservacionista que es vol tenir amb la Mola s’apliqués a tot el conjunt del parc. I que el criteri que s’aplica als rucs s’apliqués també a alguns ciclistes que van pels corriols del parc com si estiguessin a cal sogre.
Aquest cap de setmana vaig estar caminant just a l’altre extrem del parc, on vaig visitar les masies del Farell, Matarrodona i Puigdoure. L’estat de degradació en què es troben, sobretot les dues darreres, ens hauria de fer pensar. I també ens hauria de fer pensar el deplorable estat de la masia de la Vall, just als peus del Montcau. Crec que, posats a fer centres d’interpretació i d’educació mediambiental, ens expliquen molt més com a comunitat i com a poble aquestes tres masies que no pas un monestir benedictí del segle XI. Molts dels actuals habitants del Vallès i del Bages venim de masies com aquestes i els nostres cognoms sovint fan referència als seus topònims. No tindria molt més sentit, doncs, fer aquest centre d’educació mediambiental en una d’aquestes tres masies que no pas a dalt del cim?
Aquest territori, el del parc em vinc a referir, és el que és perquè hi van treballar llenyataires, boscaters, carboners, pastors i pagesos. Només cal passejar-hi amb una mica de curiositat als ulls per trobar-hi feixes, forns de calç, carboneres en desús i balmes que es van fer servir d’habitatge. No ens interessa redescobrir tota aquesta història i fer-la valdre? L’únic que ens ha d’interessar d’un parc tan treballat és la seva flora i la seva fauna?
Potser seria el moment de revisar el pla d’usos del parc per permetre-hi una certa col·laboració publicoprivada que permetés donar una nova vida a aquestes masies. No tot ha de venir de la iniciativa pública perquè no ho pot abastar tot. No seria bo que al parc hi tornessin els pagesos, els ramaders i els boscaters? Tant de mal faria permetre que en una d’aquestes masies s’hi instal·lés, per exemple, una formatgeria? De vegades tinc la sensació que confonem protecció amb no fer res.
Insisteixo, potser parlo per boca d’ase, però ho faig des de l’amor que em suscita un parc on vaig a passejar setmanalment des de fa més de trenta anys i on he vist com es perdien senders i corriols i es tornaven a recuperar gràcies a la iniciativa de voluntaris que els desbrossaven i hi posaven fites. Sant Llorenç és un parc periurbà que ha d’aguantar la pressió de quatre milions d’habitants, però aquests habitants tenen dret a fer-ne ús. No té sentit voler-lo convertir en un santuari.
