Pau Lirola Planelles, professional de la Comunicació Política i Institucional
Analitzar la ciutat de Terrassa en termes de comunicació política és a la vegada engrescant i complicat. És innegable que l’ecosistema polític de la ciutat fa que Terrassa sigui exemple de com una candidatura personalista pot arribar a trencar les dinàmiques dels partits tradicionals dins d’un municipi.
Ara bé, pot ser que les pròximes eleccions municipals del 2027 esdevinguin un “plebiscit” per escollir quin és el millor model de ciutat?
Des del 2019 que el partit de l’actual alcalde, Jordi Ballart, ha aconseguit fabricar una maquinària electoral imparable. Un alcalde que es troba a peu de carrer i ha aconseguit seduir a sectors molt amplis de la ciutadania terrassenca. No és casualitat que en les últimes eleccions hagi aconseguit onze regidors, Tot per Terrassa viu en campanya permanent (com tots els partits en l’actualitat), però en el seu cas, és evident.
Podríem comparar aquest fenomen amb el de Xavier Garcia Albiol a Badalona, malgrat que es presenti sota unes sigles de partit ja reconegudes, aconsegueix inclús el vot dels independentistes. Per què? Centra el focus en una cosa: el seu “badalonisme”. El mateix passa amb Ballart, que es nodreix del “egarentisme” per ser la força política diferencial. Però que hi ha més enllà? Quines aliances es poden oferir per la ciutat?
A dia d’avui Terrassa és la quarta ciutat catalana amb més població. I fins fa pocs dies, completava el podi per darrere de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. La ciutat esdevé un actor molt important dins del país. Pel que hi passa dins, però també pel que hi pugui arribar a passar fora.
Retorno a la pregunta que he formulat a l’inici d’aquest article: quin escenari ens podem trobar a les eleccions locals del 2027?
Tenint en compte la dinàmica interna de la ciutat, però sobre tot el que està passant a la política en clau de país, la ciutadania haurà de triar quin model de ciutat necessita. L’electorat de Terrassa es trobarà en una cruïlla on haurà de decidir si necessita un canvi per aconseguir una ciutat connectada amb les altres administracions del país o si vol seguir tenint una ciutat que, per dir-ho d’alguna manera, miri cap a si mateixa. Decidir si la política segueix esdevenint un fenomen de mobilització i persuasió, o a més a més, es vol polítiques capaces de construir una nova identitat dins de la lògica autonòmica i estatal.
Però perquè la gent es pregunti tot això que aquí plantejo, els partits “tradicionals” han de dur a terme una tasca comunicativa de manual. Tot per Terrassa i el seu egarentisme han arrasat. Però ben segur que ERC, PSC i Junts (sent els partits més forts en clau país), hi tenen molt a dir. Aquests partits són molt forts “allà fora”, però dins del municipi també ho poden ser, no ho hem d’obviar.
El context polític en general marcarà les estratègies a seguir pels diferents actors polítics de la ciutat fins a les eleccions del 2027. Però si alguna cosa és certa, és que s’han de plantejar nous marcs polítics dins la ciutat.
El marc del terrassenquisme té nom i cognom. Per guanyar el relat –bàsic per guanyar eleccions–, les altres forces polítiques necessiten alguna cosa més que la identitat municipal (que també la tenen), i justament ho poden oferir. La pregunta és si sabran fer-ho, i sobretot, si podran seduir a gran part de l’electorat.
Veurem com arribem a futurs escenaris, però a inicis d’any, aquesta anàlisi que exposo és una de les grans incògnites. Fonamental pels temps que vinguin i per com això afectarà la distribució política dins de l’Ajuntament de la ciutat.
