“Bé, ja estan lliurades les signatures. Ara, que sigui el que Déu vulgui”, ha dit la Gemma a les portes de l’Ajuntament de Matadepera. “No, Déu no, la Diputació”, ha contestat un home, suscitant els riures dels seus companys. Tots eren allà, aquest dimecres al migdia, per acompanyar Gemma Gimferrer i la seva família, els responsables del restaurant de la Mola, en el lliurament de les gairebé 14.500 signatures de suport rebudes per evitar el tancament de l’establiment, ja decidit per la Diputació. Diumenge vinent, 21 de gener, el restaurant situat al monestir romànic, al cim de la muntanya de Sant Llorenç, tancarà les seves portes.
Han estat desenes les persones que han acompanyat la família de la Gemma en l’acte de dipòsit dels suports, per abrigallar als gestors del restaurant, per abraçar als descendents de la família que s’ocupa del bar de la Mola des de fa 58 anys. “La meva infància és allà. Em fan fora de casa, literalment”, diu el Ferran, de 34 anys, fill de la Gemma i el Joan Bernadi, amb ulls vidriosos. “Es preocupen de la traçabilitat dels rucs però no de la de les persones”, apuntava la seva mare, perquè l’activitat equina (només es poden pujar els queviures a la Mola amb aquests animals de càrrega) ha estat un dels arguments esgrimits per acabar amb l’activitat d’hostaleria i serveis.
El Joan i la Gemma, lliurant les signatures / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Andreu Alonso hi havia signat: “Estic molt empipat. Es podrien fer correccions, com la referent a l’ús de gasoil en generadors, però tancar el restaurant és una decisió incomprensible”. Ell porta pujant a la Mola “tota la vida, tres o quatre vegades a la setmana”. Fins i tot hi va ascendir amb la seva mare quan ella tenia 92 anys. Des de Can Pobla i, és clar, a sopar al restaurant. “Si la Diputació calcula que la zona, el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, té 300.000 visitants a l’any, no crec que més de 30.000 es deguin al restaurant. I la culpa és de l’establiment?”, etzibava l’Andreu en pregunta retòrica mentre una altra excursionista, Montse Joan-Muns, assentia i rememorava que ella ja pujava a la Mola a dinar en els anys 60 del segle passat, “quan el servei en el monestir el regentava la família Ros”.
La pancarta
Quico Sala, megàfon en mà, amenitzava l’entrada de la Gemma i el Joan a les oficines. “No al tancament!”, deia. Això resava una pancarta. “La Mola és de tots i totes”, es podia llegir, també. Amb un “moltes gràcies, i ens veiem a la Mola”, ha segellat la seva intervenció Sala. La Gemma entrava en el consistori i se li escapaven les llàgrimes en arribar al taulell, on un probe treballador públic es va posar a registrar els llibres de signatures. Unes 7.000 s’han aconseguit de manera convencional. Unes 7.400, en una campana a internet. “Ells es queden sense restaurant. Nosaltres, sense feina”, comentava la Gemma assenyalant les persones que participaven en la protesta.
La notícia del tancament es va difondre per primer cop a la tardor passada. Des d’aleshores s’han succeït les reaccions. En el darrer mes, a mesura que s’acostava el dia de la clausura, el restaurant ha rebut un grapat de visites. “Moltes persones han vingut a menjar-se l’última botifarra. Han vingut avis amb els seus nets, avis que pujaven ja quan eren joves”, recordava el Joan, que porta 35 anys empadronat allà, a la Mola, a 1.104 metres d’altura, al monestir benedictí del segle XI. La família (les famílies, perquè són 20 les que depenen d’aquest treball) disposaran de deu mesos per recollir-ho tot i abandonar definitivament el cim de la muntanya, casa seva.
FOTOS | Concentració contra el tancament del Restaurant La Mola
