Ajuntament de Terrassa (1986-2023)
Si a l’edició d’ahir dimarts es comparaven dues imatges de la porta principal de l’edifici de l’Ajuntament de la ciutat al Raval de Montserrat, en aquesta es fa una aposta per comprovar la porta de darrere.
Fotos: Cristóbal Castro/Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui
La fotografia del passat, que és de 1986, any de l’estrena dels serveis televisius per cable d’HBO als Estats Units, immortalitza quan s’estaven duent a terme unes obres a aquesta part del consistori per deixar-ho tot ben arreglat.
No cal ser molt hàbil ni tenir una intel·ligència prodigiosa. La bastida que es veu enmig de la instantània ho evidencia completament i, per tant, no hi ha cap mena de dubte. Aquesta façana de la part posterior d’aquesta construcció, llavors, estava al taller de reparacions i, com es pot observar en la foto d’ara, la configuració és la mateixa, però tot sembla molt més polit.
Les portes s’obren i es tanquen, i també es deixen entreobertes o entretancades, que això és com allò del got mig ple o mig buit, segons les sensacions de les persones. Si en l’article d’ahir, la porta principal estava tancada, es pot afirmar sense possibles rèpliques que, en les dues imatges, la porta està oberta.
Diferències notòries
Ningú pot negar que no és el mateix una porta oberta que una de tancada. A vegades, et demanen que la tanquis, com s’expressava a l’edició de dimarts, i és una frase que s’utilitza més que no pas la d’obrir la porta.
Hi ha unes diferències substancials, perquè si es tanca la porta, habitualment, és per moments d’intimitat (a on sigui, dormitori, lavabo, vestidor o similars), mentre que si s’obre és per sortir o que passi l’aire.
Seria una temeritat pensar que algú et pugui ordenar de manera molt imperativa, que s’obri una porta. És més corrent qwue l’ordre s’encamini cap a tancar-la, per converses que no es volen esbombar o, simplement, per a situacions de compromís. Obrir la porta mai serà el mateix que tancar-la, no es pot negar.
