“Segur que tothom ha anat a veure Zoo”, van lamentar els músics de Doctor Prats. Faltaven 30 minuts perquè comencés el seu concert a la plaça Nova, per Festa Major del 2016. I l’espai era buit. I què va passar de veritat? Que a l’hora de començar els concerts, tant Doctor Prats com Zoo van omplir (malgrat tenir un públic fronterer, que podia haver anat a tots dos concerts).
2024: els terrassencs van anunciar un “fins aviat” la passada tardor. Els valencians ho van fer aquest diumenge. Però en el seu cas, serà un “fins sempre”: no és una aturada per respirar, sinó un comiat definitiu.
I tothom se sent una mica més vell: ja pleguen? Tants d’anys han passat? Va ser el 2014 quan publicaven el seu “Estiu” i perdien l’anonimat, tot forjant un himne per a una generació.
A Terrassa també es ballava a les nits de festa al bar la Repu de la Rasa, el local de Minyons, el casal l’Atzur… Així que les expectatives eren altes quan Zoo aterrava a Vallparadís: les d’estar en un moment únic, aquell primer cop que veus un grup de moda. Era el 2016 i el Jove ja havia perdut aquell mític cognom (“Tu sí que pots”), però encara no s’havia convertit en el festival institucionalitzat que és avui dia.
Tampoc havia baixat fins a l’escenari La Vela de “Vallpa”: els concerts encara es feien al torrent de les Bruixes. També el de Zoo, que, per cert, tècnicament va sonar com un desastre. I què? Allà s’hi anava per sentir-se part del “boom” de la nova escena catalana. En ciutat de colles de foc, no hi van faltar les “carretilles” enceses a mig concert. En ciutat de castells, tampoc hi va mancar un petit pilar coronat per una estelada alçada a braços. Faltava un any per al referèndum i l’independentisme vivia dies de roses.
Però Zoo segueix una mica present a Terrassa. Una pintada a un mur del carreró Martí Alegre reprodueix uns coneguts versos de la seva cançó “Vull”: “Que morir és no viure lluitant”. Potser la pintada segueix quan hagin acabat els concerts de comiat. De fet, sembla que els anuncis de grups que pleguen s’acumulen un rere l’altre les darreres setmanes.
Com ara Cesk Freixas: el cantautor penedesenc s’aturarà dos anys, per dedicar més temps a l’àmbit privat. També és vell conegut, de Terrassa, on ha cantat en diverses ocasions. Una a l’Ateneu Candela, l’any 2014: un cupaire declarat en el feu dels comuns, els quals just en aquell moment enllestien el seu llançament (i que els portaria els 5 regidors de Xavier Matilla). Més tard, el 2020, també va actuar a la Casa de la Música: Casualitats: ambdós concerts –frec a frec– a les naus de l’antic Vapor Albinyana.
Freixas, però, sempre ha estat més conegut a Sabadell, per mor de la seva amistat amb el poeta Roc Casagran. Aquesta mateixa tardor va cantar a la poc reeixida acampada contra el Quart Cinturó. On precisament va entonar potser el seu tema més popular, “La rambla del Poble-sec”, en què es va apreciar que ha fet un petit canvi de lletra: on abans deia “els homes que estimen altres homes”, ara hi diu “que estimem”. Adeus en què músics i aficionats s’emmirallen, després d’haver crescut junts.
També plega Xavi Sarrià, que va emprar uns versos vallesans de Pere Quart a l’inici de la cançó “Ànimes navegables”, del seu darrer àlbum. “Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res… Si la lluna feia el ple, també el feu la nostra pena”.
I una tirada de dos grups valencians més: també pleguen enguany Smoking Souls i El Diluvi. Definitivament, l’escena musical en català viurà aquest any un relleu generacional. Sort ens queda que Oques Grasses torna el maig. Quina fantasia, que vinguessin per Festa Major!
