No és una escultura d’un artista de renom. Ni tan sols té un alt component artístic. Simplement, són dos plafons d’ara, configurats amb els estils d’ara, situats a una remodelació d’ara, però que mostren imatges que no són d’ara. Són uns plafons informatius o, més ben dit, de recordatori històric de què va ser i què va significar la fàbrica Sala i Badrinas de la qual, com passa en altres casos similars, només queda com a testimoni d’èpoques pretèrites la seva xemeneia.
Fundada l’any 1910, el complex d’aquesta indústria abastava els carrers de Prim i Baldric i la carretera de Rubí. En l’actualitat, la zona s’ha urbanitzat i, al costat d’un parc infantil, amb la xemeneia encara ben recta i preparada per passar revista, es van situar aquests plafons informatius, amb fotografies antigues de tot allò que es podia veure en els temps de la fàbrica i que va immortalitzar el fotògraf Carles Duran i algun logotip de l’empresa. És com quan en els cinemes podies clissar alguns dels fotogrames de la pel·lícula que anaves a veure aquell dia.
/ Nebridi Aróztegui
Una senyora fàbrica
Sala i Badrinas no era el “Colmado” Pepeta ni la Comercial de Teixits Joan Antoni Bragulat. Era una senyora fàbrica que, tot i que el que la va crear, l’any 1838, es deia Argemí de cognom, vas acabar adoptant aquesta denominació, per algun motiu que s’escapa.
Tanmateix, com va passar amb moltes empreses del sector tèxtil, una crisi econòmica de les moltes que hi ha hagut a aquest país, l’any 1978, va acabar amb el seu tancament definitiu. Ara, amb la seva urbanització, es pot entendre bastant l’abast de la seva presència i les dimensions de tot plegat. Els plafons fan la funció que els hi toca. Informen i recorden, que són dues bones maneres de mantenir qualsevol flama viva.
