Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Només té 9 anys i el primer dia que va entrar per la porta de la meva consulta els seus pares ja van manifestar que el nen estava enganxat a les pantalles.
Segurament, la seqüència temporal en la introducció de les noves tecnologies va ser una mica precipitada i ara el nen i la seva quantitat desmesurada de dopamina al cervell fa que ens hàgim d’arremangar per treballar alguns aspectes que han influït de manera negativa en el seu creixement.
-”Joan Carles –va dir–, saps que si et llences des d’un primer pis i fas una tombarella en el moment de la caiguda no et passa res?”. “Què vols dir?”, vaig preguntar-li. “Que si fas un salt des d’una finestra d’un primer pis i de seguida fas una tombarella no et fas mal”. “I tu com ho saps?” . “Perquè ho he provat al ‘Fornite’”.
Pels més analfabets digitals, el “Fornite” és un videojoc per diferents dispositius mòbils que incorpora elements de construcció lliure i afegeix l’acció frenètica pròpia d’un joc de disparar en tercera persona. Està concebut perquè la seva utilització sigui d’entrada gratuïta, però si vols ser un guanyador t’hauràs de gastar uns diners comprant complements per promocionar. És la fórmula perfecta per copsar l’interès i posterior fidelització del nen o nena al negoci. A més d’aquesta dependència econòmica que es pot generar el veritable problema rau en el fet que un nen de 9 anys pugui tenir una distorsió important del món en què viu, vull dir del món fora de les pantalles que és el que haurà d’assumir i defensar més enllà del món digital. Tots sabem que la caiguda d’un primer pis pot ocasionar una lesió greu i segons com fins i tot la mort.
És molt necessari universalitzar la vida dels infants. Els nens i nenes han de viure experiències reals i experiències digitals i així ampliar un ventall de possibilitats per entendre el món en què viuen. Hem d’oferir ambdues visions i saber-les confrontar perquè descobreixin les seves diferències. D’aquesta manera sabran quan els convé l’una o l’altra i la gratificació que tenen les dues de manera separada. La competència digital és indispensable pel futur dels nostres joves i cal que la dominin sense cap mena de dubte. Això no vol dir que perdin la visió humanista de la vida i les coses que han d’estar allunyades d’una pantalla i sobretot han de poder discernir pautes de comportament en cadascuna de les situacions que es trobin en el món real i en el món digital. Un nen de 9 anys ha de ser capaç de saber i entendre que en el “Fornite” pot llençar-se sense problemes des de la finestra i no passa res, és ficció, però no pot fer la transferència al món real perquè sinó córrer perill.
També hem de promoure que quan estem a la vida real sigui amb totes les seves conseqüències, vull dir que si diumenge al matí toca caminar per la muntanya en família que sigui de dedicació natural plena i això voldrà dir que no cal que anem pels camins senderistes connectats a cap mòbil ni a cap dispositiu, si toca natura sentirem els ocells, nosaltres i els nostres fills també. La dopamina en gran quantitat ens pot portar a comportaments reiterats i addictes igual que amb el tabac, l’alcohol i les drogues i quedar enganxat al consum de pantalles ja és una situació que ens trobem a la consulta mèdica. Cal introduir les noves tecnologies de manera molt progressiva i amb l’equilibri temporal precís. Ara mateix a la meva consulta és el tema estrella. Adolescents enganxats a les pantalles que confonen realitats d’una banda i l’altra. La clau de tot sempre serà l’acompanyament dels adults. Sempre dic que la seguretat absoluta no existeix, però amb un bon acompanyament permanent farem que els joves sàpiguen destriar allò que és segur i el que no ho és. No podem donar un dispositiu als joves i despreocupar-nos-en. Cal ser-hi presents.
