Ramon Bosch
De les mesures contra la sequera que entraran en vigor a partir del gener n’hi ha de raonables, n’hi ha de discutibles i n’hi ha d’incomprensibles.
Entre aquestes últimes destaca per mèrits propis la de tancar les dutxes dels equipaments esportius. Francament, costa d’entendre. No sé d’on treuen que la gent gasta més aigua dutxant-se a un equipament esportiu que no pas a casa. La meva experiència em fa pensar que més aviat és al revés. I si el que pretenen és que la gent no es dutxi després de fer esport, és que tenen un concepte de la higiene una mica diferent de la majoria de la població.
Aquesta mesura contra la sequera m’ha fet pensar en el capità d’un equip de futbol en què vaig jugar. A la plantilla devíem ser entre quinze i vint i només hi havia un parell de dutxes. Aquell company va entendre que les seves funcions de capità incloïen l’agilització del trànsit a la secció d’aigües del vestidor. Es plantava davant de les dutxes i quan creia que algun jugador s’hi estava massa, sempre li deia el mateix: “Espavila que aquí ens venim a dutxar i no a rentar-nos”. Segurament, per entendre què volia dir el capità del nostre equip amb aquesta distinció entre dutxar-se i rentar-se, ens hauríem de remuntar a l’època en què molta gent es rentava a fons un cop a la setmana. La resta dels dies es rentaven com els gats i els homes es pentinaven amb colònia. D’aquí aquells avis que en lloc de tenir els cabells blancs els tenien d’un to grogós.
Posats a voler estalviar aigua, potser la mesura més encertada seria la de fer dutxar els esportistes només amb aigua freda. Segur que el temps de dutxa seria molt més breu i en forjaria el caràcter. Algú que és capaç de dutxar-se amb aigua freda el mes de gener ja no s’espanta de gairebé res. Ho dic per pròpia experiència. Quan jo jugava a futbol, no sempre hi havia aigua calenta als vestidors i encara menys al vestidor de l’equip visitant. I, en cas que n’hi hagués, l’escalfador difícilment donava perquè es dutxessin satisfactòriament quinze jugadors. Com que posar-te la roba de carrer bo i brut del fang del camp no era una opció, només quedava la de dutxar-se amb aigua freda. El pitjor era el mal que feia al cap la fredor de l’aigua quan te’l rentaves i l’esbandies.
Una altra solució possible per mantenir la higiene als equipaments esportius podria ser el que fan servir a l’Índia: un cubell d’aigua calenta i un pot i quan s’acaba, s’acaba. Segurament als primers temps alguns es quedarien a mig fer, o mig rentar, però amb el temps hom s’acaba acostumant al que té.
En cas que s’arribi a aplicar, aquesta mesura afectarà els esportistes professionals? Voleu dir, posem per cas, que els jugadors del Madrid no es podran dutxar a Montjuïc i hauran de tornar a l’hotel de concentració a fer-ho? Se’m fa difícil de creure. I la gent que té el saludable hàbit de passar pel gimnàs abans d’anar a la feina què haurà de fer? Presentar-se al lloc de treball pudint com un toixó? Francament, no ho veig.
És evident que en la despesa d’aigua hem actuat sovint com a nou-rics, però les cures de matxo no acostumen a ser la millor solució per a la conscienciació col·lectiva.