Salvador Cardús i Ros
Quantes menes de Nadal se celebren a Terrassa? Un Nadal de conviccions cristianes? Un de costums catalans poc o molt tradicionals? Un de foraster amb sentiments nostàlgics pels orígens?
Un d’estrictament comercial? O cap Nadal, per raons de confessió religiosa o simplement perquè s’aprofiten les vacances per marxar de la ciutat?
A les societats més simples i homogènies, les festes eren un factor de cohesió. Certament, no era el mateix el Nadal dels rics o el dels pobres. Ni el vivien de la mateixa manera a pagès o a ciutat. Ni hi tenien el mateix paper els homes i les dones. Però es compartien, de manera molt general, uns mateixos significats i una mateixa simbologia. Ara, però, la festa -si se’n pot dir així-, en molt bona part, accentua la dispersió social.
Probablement és per aquesta raó que la proposta pública de celebració nadalenca es mostra, també, tan dispersa, confusa, de significats bigarrats i contradictoris. També tan tímida, continguda, com si tingués por d’ofendre. Gairebé tota està orientada i justificada -per part de totes les administracions- per l’estímul comercial. No és estrany que fins i tot la façana del Palau de la Generalitat s’hagi decorat amb les típiques etiquetes de preus i amb missatges ideològics que res no tenen a veure amb Nadal de sempre!
A Terrassa, la decoració nadalenca també és trista. L’enllumenat dels carrers ja fa anys que va perdre la simbologia del Nadal i mostra uns llumets led blancs i grocs, espantadissos, sense els verds i vermells propis de l’època, sense dibuixos de campanes ni boix grèvol, i sense gens de gràcia en la forma. Fins i tot els mateixos comerços, amb poques excepcions, s’adhereixen als motius nadalencs amb una contenció acovardida. Enguany, excepcionalment, destaca la magnífica decoració del Gran Casino, que celebra els seus cent anys i que convida generosament a entrar a l’edifici i a l’establiment comercial que acull. I que és d’esperar que mantingui el mateix criteri per als anys vinents. Però en la majoria dels casos, els falta convicció nadalenca.
El missatge confús de la celebració municipal, per la seva banda, va quedar ben palès a l’acte de l’encesa de llums. Tres quarts d’hora d’espera amb un estrany espectacle que només veien un cinc per cent de la gentada que s’havia aplegat al Raval, sobretot gent menuda, un vespre de fred. Hi havia un teatret en què uns actors es pegaven amb martells gegants, s’apunyalaven mútuament per una dona de gran pitrera o hi sortien disfressats d’escolanets, una figura que ara cap criatura ja no pot identificar. Això, amb uns interludis d’uns voluntariosos cantants d’òpera al balcó de l’Ajuntament que, enmig del famós brindis de la Traviata -gens nadalenc, per cert-, finalment van acabar rebent xiulets pel cansament de l’espera. Tot, davant de la baluerna del Pessebre d’enguany, excessiu de volum, de temàtica absurda, amb un naixement en tercer pla i d’un gust dubtós.
Als qui ja ens agrada un Nadal íntim i familiar, d’àpats a casa amb cantada de nadales, de música coral del temps i Missa del Gall, ens és més fàcil recloure’ns a la festa privada. Però al carrer es nota aquesta dispersió dels dos, tres o qui sap quants Nadals que s’hi celebren.
En tot cas, desitjo als lectors que cadascú tingui un bon Nadal, celebri el que celebri.
