La representació d’animals va lligada a l’art des de l’antiguitat de l’home i ha evolucionat fins als nostres dies. Per Nadal, hi ha dues figures, el bou i la mula, que esdevenen molt populars perquè formen part del tradicional pessebre i, a més, ocupen un lloc privilegiat a l’establia de Betlem al costat de Maria i Josep, i donen escalf al nen Jesús.
Amb aquest pretext, hem anat a cercar la representació d’aquests animals en el patrimoni històric. Hem trobat bous i mules de diferents èpoques, des del segle XV fins al XX; és a dir, des de l’art gòtic fins al contemporani, un fet que ens permet veure com evoluciona la iconografia artística d’aquest bestiar de la mà dels seus autors, així com el seu relat temàtic que no sempre està inspirat en la Nativitat.
El recorregut ens porta cap a la Seu d’Ègara, Convent de Sant Francesc, Catedral del Sant Esperit i el temple de la Sagrada Família. En aquests espais de culte hi trobarem bous i mules en pintura, ceràmica, fusta i pedra, i en rols diversos. En algunes obres donen aixopluc a un nou nat (Convent de Sant Francesc i Catedral del Sant Esperit) i altres han estat triats per fer un llarg viatge (retaule de Jaume Huguet a l’església de Santa Maria de la Seu d’Ègara i portalada del temple de la Sagrada Família).
Com tot el bestiari, els nostres protagonistes venen carregats de simbologia i mitologia. El bou i la mula es descriuen com a animals domèstics, submisos, pacients i, alhora estèrils. Són animals capaços de suportar les dures feines del camp i el transport llarg i pesat. I pel seu perfil, s’han associat a la classe treballadora més humil enfront del brau i del cavall que pertanyien a la classe més noble. En aquest sentit, es deia que l’ase podia fer les mateixes feines que un cavall, però la seva tinença resultava molt més econòmica perquè demanava poc aliment per viure.
D’aquí que bou i mula, en la iconografia cristiana, simbolitzin els atributs de senzillesa i resistència. Ambdós estan vinculats a la Bíblia i a les escenes de la vida de Jesucrist. En aquest sentit, per exemple, hi ha el referent del popular pessebre amb els dos animals agenollats, contemplatius, donant escalfor a Jesús nat en una menjadora.
Aquesta tradició té el seu origen en el segle IV, quan evangelis apòcrifs descriuen l’escena d’un bou i una mula, de mig cos, al costat de Maria i Josep i amb Jesús acabat de néixer. També trobem a Maria, asseguda sobre el llom d’un ruc, camí de Betlem o en la fugida cap a Egipte i a Jesús, sobre la muntura d’un ase, fent l’entrada triomfal a Jerusalem el Dia de Rams.
El bestiari, com tants altres elements de la natura, té els seus mites en funció de l’època i de la cultura de cada territori. En l’antiguitat, al bou se’l relacionava amb la riquesa i per la forma de les banyes amb la lluna. A Egipte, per exemple, el veneraven i l’alliberaven de les feines del camp. A l’antiga Grècia, el bou era un animal sagrat. A l’edat mitjana, simbolitzava Crist. Però sobretot, el bou té com a qualitats la bondat, paciència i sacrifici.
L’ase també es considerava un animal sagrat. L’antiga Mesopotàmia destacava del ruc la seva ànima benefactora i la Bíblia ressaltava les seves propietats d’animal noble, pacient, sobri, així com la seva capacitat de travessar deserts. Però, a diferència del bou, l’ase ha arrossegat el segell de menyspreu. El motiu es deu al fet que Silè, un personatge de la mitologia grega, se’l representava sobre un ruc sempre borratxo i groller. És per això que la paraula “burro” ha esdevingut, fins als nostres dies, un sinònim de ximplet i poc intel·ligent.
Llegendes a part, us presentem els bous, rucs i mules que hem trobat a les nostres esglésies i que reclamen una visita amb mirada artística.
L’últim viatge dels sants Abdó i Senén
/ Nebridi Aróztegui
El retaule gòtic (segle XV) dedicat als sants Abdó i Senén, de Jaume Huguet, que es troba a l’església de Santa Maria de la Seu d’Ègara, té una taula lateral sobre el trasllat de les restes dels seus cossos des de Roma fins al monestir de Santa Maria a Arles-sur-Tech, a la Catalunya Nord. Aquest viatge de dol va a càrrec d’un ase que porta sobre el llom els barrils amb les despulles d’Abdó i Senén, un cop decapitats per l’emperador romà Deci. El primer pla té com a protagonistes a dos frares benedictins que, vestits de negre rigorós, acompanyen les restes mortuòries. Els dos personatges, estilitzats i expressius, semblen conversar entre ells, mentre esperen l’ordre d’avançar per part de la comitiva religiosa de rebuda, que apareix al fons.
Celebració del naixement de Sant Francesc. Conjunt ceràmic del claustre de Sant Francesc del taller de Llorenç Passoles.
El naixement de Sant Francesc d’Assís
/ Nebridi Aróztegui
El conjunt ceràmic del Claustre del Convent de Sant Francesc, del taller de Llorenç Passoles del segle XVII, que relata la vida del sant italià s’obre amb la celebració del seu naixement a la vil·la d’Assís. El petit Francesco Bernardone va veure la llum un dia de l’any 1181 i es representa simulant el naixement de Jesús però en un edifici molt més noble. El plafó reprodueix una casa enrajolada on un grup de persones, vestides d’època, contemplen el nadó que està a la falda d’una noia jove. Darrere del conjunt, amb gran atractiu cromàtic, hi ha una establia amb dos bous (habitualment, n’hi ha un) que miren l’escena. Al costat dels bous, treu el cap i estira el coll una mula. Els dos primers mostren un gest tranquil, pacient, mentre que la mula sembla manifestar certa incomoditat. Afegir que Sant Francesc se sentia atret per la tradició pessebrista i va ser el creador del primer pessebre vivent al seu país.
La Nativitat al cor de l’altar
/ Nebridi Aróztegui
El cadiram del cor de fusta de nogall de la Catedral del Sant Esperit, obra d’Enric Monjo amb la col·laboració del tallista Gabriel Alabert, consta de 24 plafons, dotze a cada banda de l’escultura central de Sant Pere. L’obra artística va ser realitzada entre 1940 i 1955. Cada setial té el seu espatller o plafó alt corresponent, amb forma d’arc apuntat. D’aquest conjunt n’hi ha un setial, al costat dret, que representa un naixement tradicional complet, amb l’àngel anunciador, el nen Jesús, Josep i Maria i els caps del bou i la mula darrera del pessebre de fusta, donant escalf al nadó. Tota la talla està realitzada en relleu i transpira la solemnitat que pertoca a un altar de catedral reservat als sacerdots. La cadira decorada amb la Nativitat porta la inscripció de Joaquim Casanovas, sagristà (1940-1984).
Fent camí en terres d’Orient
/ Nebridi Aróztegui
La decoració en relleu de pedra de Montjuïc del portal d’accés al temple de la Sagrada Família, del suís Charles Henry Collet, que data de 1951, està dedicada a la història de Josep, Maria i Jesús. El conjunt, derivat de l’estil noucentista, conté una escena, al lateral de la dreta, que situa els dos personatges, un d’ells muntant un ruc, que es desplacen cap a algun lloc. Tenim dubtes sobre si la representació evoca el camí de Jerusalem a Betlem o la fugida cap a Egipte. Més aviat ens decantem per la segona opció, donat que sembla que Maria, asseguda sobre el llom de la somera, embolcalla un nen petit sobre la seva falda. En la imatge, Sant Josep l’acompanya a peu. Els personatges, esculpits en pedra grisa, presenten un perfil sobri i senzill. L’escena captiva per la seva tendresa.
