Joan Roma i Cunill
L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha volgut demostrar amb sancions que s’han de complir les seves decisions. Molt bé, i ara què? Els municipis sancionats podran resoldre els problemes que tenen per evitar malgastar aigua?
Begur, un dels sancionats, explica que té en el seu terme municipal 52 urbanitzacions. Sí, sí, s’ha de llegir dues vegades la xifra perquè sembla impossible, i explica, en bona part, les immenses pèrdues en quilòmetres de xarxa, part de la qual ha superat els tres o quatre decennis des de la seva col·locació.
La imposició de sancions ha de ser un recurs molt, molt excepcional quan es comprova la falta de reacció a les directrius donades, però s’ha de substituir per ajudes tècniques i econòmiques si realment s’hi vol trobar solució.
Estem en un país molt donat a les improvisacions i a la manca de planificació a mitjà i llarg termini. Mentrestant, passen al davant temes secundaris, i es deixa per a un futur més o menys llunyà entrar en els temes de fons. I passa el que passa quan, com ara, la sequera dura més del que s’havia previst. No hi ha mesures immediates per resoldre la qüestió, però almenys hauria de portar el Govern a fer els deures que fins ara no s’han fet.
D’entrada, s’ha d’estalviar tot el que sigui possible, d’acord, però s’ha de fomentar la creació de mancomunitats de serveis d’aigua que agrupin tants municipis com sigui possible, de manera que la gestió esdevingui eficient i diligent. Estem lluny, molt lluny de connectar xarxes per servir uns pobles i altres en funció de les necessitats i les estacions.
També l’ACA hauria de fer els deures a l’hora d’agilitzar les gestions i tramitacions. Puc assegurar que tocar temes d’aigua, en qualsevol dels seus vessants, esdevé un maldecap que pot durar, ja no mesos, sinó anys. Els llargs terminis i la burocràcia és consubstancial a l’existència de l’ACA. I això ha endarrerit multitud d’obres i millores.
Però, arribats on som, caldria aplicar mesures àmplies i generoses en l’àmbit pressupostari. S’han fet alguns passos en la bona direcció, però en calen molts més. I sobretot calen més recursos econòmics per aprofitar la crisi per renovar xarxes en alta arreu del territori. Alguns tècnics avaluen les pèrdues en una forquilla que va del 25 al 40% de l’aigua transportada. És molta aigua perduda, en uns moments que se la necessita, i fer reparacions o substitucions suposa sempre terminis llargs de redacció, aprovació, contractació i execució. Tot el que s’iniciï ara tindrà efectes d’aquí a dos, tres o quatre anys vista.
D’aquí que els ajuntaments reclamin comprensió, col·laboració i cooperació, abans de pensar en sancions. És cert que en alguns casos hi ha hagut falta de previsió. Per a alguns alcaldes fer obres d’aigua o de clavegueram no ha estat prioritari, error evident que ara paguen ells mateixos o els seus successors. Se’ls ha d’exigir modificar prioritats, però a continuació oferir ajudes per poder-les dur a terme. I temps per fer-ho realitat. No són només les tramitacions i gestions, després cal trobar empreses adequades per executar les obres i materials disponibles en un mercat complicat.
Comprensió, col·laboració i cooperació. Si aplicats aquests factors, un ajuntament no fa els deures, aleshores sí, ha d’arribar la sanció, però no abans.
