Xavier Marcet
Hi ha coses que ens rebaixen, ens condueixen a la mediocritat i ens van degradant com a societat.
Insultar no és ser més revolucionari. Difamar no és ser més modern. Malparlar no és ser més espontani. Hi ha coses que quan salten de l’àmbit privat al públic no ens fan cap favor. Estem en un entorn de degradació progressiva del respecte a les persones. No pot ser. No podem riure qualsevol gracieta que darrere porta una càrrega devastadora.
A l’Argentina hi deu haver moltes raons per bescantar el peronisme. La trajectòria camaleònica del peronisme acumula tota mena de desoris. Però la retòrica de la “motosierra” del nou president Milei no sé si és la solució. Captar l’atenció cada cop és més difícil. Però fer-ho a base d’insults és anticipar una mena de gestió de la qual no podem esperar grans virtuts. Una mica de contenció ens va bé. Que l’escriptor Pérez-Reverte parli del president del Govern espanyol en termes “d’assassí” no ajuda ningú, encara que després el context relativitzi les coses. Un ha de ser contingut. No tot s’hi val. No és tolerable que Abascal parli de penjar pels peus Pedro Sánchez. No ho és. I tots els que riuen aquesta mena d’excessos alimenten l’ull de la serp.
Estem una espiral de degradació que no aporta res. Haver perdut qualsevol sentit institucional només degrada aquelles organitzacions en què tothom s’ha de veure representat. Cal reivindicar el respecte i el protocol. Cal elogiar la bona educació. No parlo d’una urbanitat encarcarada i antiga. No cal. Parlo del respecte i de les seves expressions naturals. Vivim una situació paradoxal.
No deixa de ser curiós que per un cantó tinguem faltes de respecte colossals a gent que ocupa altes representacions institucionals i, d’altra banda, hàgim d’exercir una certa autocensura en l’humor i la ironia respecte de qualsevol grup social de pell prima. Excepte si et rius dels homes blancs o de l’Església catòlica, qualsevol broma o ironia sobre qualsevol grup social et pot sortir molt cara. Comporta una mena de lapidació pública a les xarxes socials i als mitjans més convencionals. Només hauríem d’autocensurar-nos en la pèrdua del respecte, però mai l’humor i la ironia, que si és fina és una gran mostra d’intel·ligència. La veritat és que aquesta gent que confon sempre la ironia amb una agressió crea una atmosfera irrespirable. Vivim entre l’insult descarnat i això que als EUA els republicans rabiüts nomenen el “woke”, que és una mena d’empatx del que és políticament correcte i que va començar sent una forma d’identificar els que lluitaven per la igualtat i la inclusió de les minories els anys trenta. Sempre penso que avui Josep Maria de Sagarra seria crucificat si tornés a escriure els seus versos satírics.
Quan hom ha de recórrer a la degradació dels altres per defensar les pròpies idees, estem davant d’un populista de llibre. Aquells que no saben respectar els altres és molt difícil que sàpiguen construir res. Cal saber sentir-se positiu sense ofendre. Els populistes trien les dreceres encara que portin cap a un atzucac segur.
Fan atractives les dreceres, les adornen, les inflamen de retòrica i sobretot denigren qualsevol dels altres camins que breguen amb la complexitat. La negació de la complexitat pot resultar atractiva, però és inútil.
Cal reivindicar la moderació que fuig de la mediocritat. L’estridència pot ser molt mediocre. Cal recuperar la necessitat de pensar abans de parlar. Cal dir que les formes amables, encara que incorporin crítiques dures, contribueixen a la convivència i que els estirabots maleducats destrueixen la convivència. Però respectar la possibilitat de la ironia com una forma que tothom es pugui riure de si mateix és fonamental. La ironia i l’humor.
Els talibans són els que acaben maten professors a l’escola francesa per defensar els valors cívics. Ni insultar ni cancel·lar la ironia. Una mica de valentia: una mica de contenció i d’ironia i humor perquè ningú es prengui massa seriosament a ell mateix.
