Salvador Cardús i Ros
Doncs, sí. Ahir, divendres 15 de desembre del 2023, no es va obrir el tram de la B-40 de Terrassa a Abrera tal com s’havia promès. És el regalet de Nadal que ens fa el Ministerio de Transportes y Mobilidad Sostenible espanyol (ho poso en espanyol, que és com ells ens fan aquí la propaganda).
No cal que anem a buscar les promeses fetes, perquè qui les va fer ja no hi és. I el nou responsable, que deu ser molt més astut que l’anterior ministra, ja no dona noves dates i ho endarrereix sine die, que vol dir que ens hi posem fulles.
La reacció sensata és pensar que no ve d’un pam. O d’uns mesos. Després de més de 17 anys –que aviat estan dits– per fer sis quilòmetres de carretera, ara no ens posarem perepunyetes, oi? Si als túnels hi ha 3.000 components de seguretat que han de ser revisats, tampoc no cal anar amb empentes, no fos cas que en obrir-se al pas dels vehicles no tinguéssim bones “percepcions” de seguretat. I si els treballadors de l’obra ara han de parar per fer quinze dies de vacances –que diguin dels mestres!–, doncs que les facin, i bones festes. O si a Viladecavalls volen una rotonda ben rodona, doncs llavors no ens queixem dels retards. I, en cap cas, no tingueu el mal pensament de creure que el problema és que el ministre té l’agenda massa plena per venir a inaugurar els sis quilòmetres abans de Nadal –un ministre deu tenir tants i tants dinars i sopars de Nadal!–, i que prefereix fer-ho quan ja vagi una mica més relaxat. Total, venir a Catalunya i fer-ne 600 d’anada i 600 de tornada per sis quilòmetres de res…
A tot això, afegiu-hi que del pacte d’ERC amb el PSC pels pressupostos del 2023 –sí, sí, els d’aquest any que ara s’acaba– condicionats a la construcció de la ronda Nord, el més calent és a l’aigüera, com deia el president de la Cambra, Ramon Talamàs. No és que se’n discuteixi el traçat o els trams soterrats o l’amplada o les exigències mediambientals ni la seguretat o la sostenibilitat, no. És que resulta que es va pactar alguna cosa que no era pactable, i ara s’ha de fer una llei per tal que es pugui signar el pacte que ha de fer possible l’estudi que, un cop posat a consulta pública i després de resoldre totes les impugnacions –que n’hi haurà a dojo–, quan hi hagi partida pressupostària, es pugui fer el concurs públic i s’atorguin les obres a una unió temporal d’empreses que, si no fan fallida abans, o si no hi ha una altra crisi financera que obligui a fer retallades, finalment començaran els moviments de terres que, si no troben a mig camí un poblat ibèric, permetran avançar sense que se sàpiga, però quin dia podran coincidir el conseller i el ministre per poder inaugurar la ronda Nord. Posem-hi quinze o vint anys més.
Jo mateix, en altres escrits, he teoritzat sobre la crisi de la democràcia i la caiguda de la confiança en la política. El paper de les xarxes socials, els rumors falsos, la postveritat, el creixement de les ideologies d’extrema dreta, els nivells de polarització social, la buidor de la retòrica partidista… Però al final de tot, diria que tot és més senzill que no sembla. El problema de l’actual desconfiança en el sistema polític és la incapacitat que té per dur a terme allò que es proposa, per complir allò que promet. Entenc que no hi ha voluntat d’engany: és simplement un problema d’incompetència. Els excessos burocràtics que tot ho endarrereixen fins a extrems inaudits. Per exemple, la promesa d’ajuts a les instal·lacions fotovoltaiques o a la compra de vehicles elèctrics, que al cap d’un any i mig d’haver-se demanat, no se’n sap res. O dels tràmits per obrir una empresa o un establiment que donaria feina a centenars de persones, i que poden durar anys i anys.
No sé fins a quin punt es pot calcular amb precisió el cost de la incompetència: quin preu haurem pagat pels 17 o 18 anys d’endarreriment actuals –i dels futurs– de la B-40? Què hauran costat en temps i combustible els llargs desplaçaments des de i al Baix Llobregat, però també en la reducció de la competitivitat de les empreses? No: el problema no és que els governs no s’ocupin del que importa a la gent. El problema és que la seva impotència alimenta la nostra desconfiança.
