Si alguns pacients han reaccionat amb enuig davant la situació de protesta, uns altres n’han mostrat comprensió. Maria Neus Casasayas Pujal (77 anys) s’ha bolcat tant amb la lluita de les infermeres a Terrassa que s’ha penjat un cartell al coll i ha sortit amb elles al carrer. Maria Neus va treballar durant 33 anys com a auxiliar a l’hospital Vall d’Hebron, i sap del que parla el sector, immers en una vaga indefinida.
Infermeres del CAP Sant Llàtzer han dut a terme una concentració aquest dimecres al migdia. Era un pas més en la sèrie d’actes de protesta que sindicats d’infermeria de Catalunya ha convocat aquests dies. Estan en vaga des del dimarts i, de moment, es desconeix fins quan, perquè l’aturada és indefinida. Concentracions com la de les professionals del CAP Sant Llàtzer s’han succeït en els últims dies en altres centres. S’han penjat cartells en ambulatoris i hospitals. A la porta del CAP Terrassa Nord hi ha una pancarta reivindicativa.
Allò inajornable
Segons el col·lectiu, en el primer dia de la vaga la participació va fregar el 90%. La Generalitat ha establert serveis mínims del 30%.
“La falta d’infermeres costa vides”, “estem esgotades, salari just, ràtios segures, ara!”, són algunes dels missatges reivindicatius
Aquest dimecres, les infermeres que sí que han treballat al CAP Sant Llàtzer han fet això, serveis mínims, allò indispensable, allò inajornable: cures, medicació coronària. En els centres hospitalaris els percentatges de serveis mínims són més alts.
“En general notem cert desconeixement en els usuaris respecte a la situació i les reivindicacions”, apunta una infermera del CAP Sant Llàtzer. En els missatges adherits a parets i en els quals exhibeixen al carrer queden clares queixes, exigències i cansaments. “Diem prou a posar en risc la professió per no tenir un marc legal”, “la falta d’infermeres costa vides”, “estem esgotades, salari just, ràtios segures, ara!”, resen els missatges. La protesta no obeeix a un canvi conjuntural; és l’explosió actual de problemes estructurals.
Infermeres durant la concentració a la plaça del Doctor Robert / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Un portaveu del col·lectiu a Terrassa ho resumeix: infermers i infermeres accedien a la professió dècades enrere després de cursar una diplomatura de tres anys, però ara estudien quatre anys més els necessaris per a les especialitzacions, “la qual cosa es converteix en set anys d’estudi”. És una formació que després no es tradueix en reconeixement: “Estem en una categoria inferior a altres professionals, com els psicòlegs i els biòlegs. Som A-2 i hauríem d’estar en la categoria A-1”.
Càrrega de treball
No és un mer capritx de pretensions tenint en compte la inversió en formació. A més, diuen, s’ha de ponderar l’excessiva càrrega de treball que suporta el col·lectiu (la mitjana és de 1.400 pacients per infermera en les àrees bàsiques de salut) i el progressiu augment de competències i responsabilitats que ha hagut d’assumir en els últims anys, “amb la prescripció de medicaments, la tramitació d’altes i baixes o les exploracions”. És a dir, més per menys, o pel mateix, sense comptar el dèficit arrossegat de personal. “Sofrim una evident discriminació”, addueixen, i es pregunten si només se’ls veu “com a mà d’obra barata”.
“El més important és transitar per la vida amb honestedat”, diu la Maria Neus amb el seu cartell al coll mentre acomiada a les infermeres en lluita a la plaça del Doctor Robert.
