Salvador Cardús i Ros
Em refereixo a l’Agenda Urbana 2030, és clar. I quan he mirat de saber com va Terrassa i comarca en el compliment d’aquests objectius de desenvolupament sostenible fixats per l’ONU, m’he trobat amb els típics informes escrits en “burocratès”: un llenguatge fosc, inaccessible a un ciutadà normal com jo. I no n’he tret l’aigua clara.
La curiositat m’ha vingut perquè havia llegit en un diari nacional que el Consell Comarcal del Vallès Oriental havia creat una Oficina Agenda 2030 ara fa un any dedicada a ajudar a implantar aquests objectius de desenvolupament sostenible. Els ODS, en “burocratès”. I diu que ara ha publicat un primer informe sobre el seu compliment. Cal recordar que l’Agenda 2030 –17 horitzons i 169 fites– va ser aprovada el 2015, fa vuit anys. A Terrassa, sis anys després i per unanimitat de tots els grups municipals, el maig del 2021, es va acordar posar-s’hi. I el setembre del 2022 es va aprovar un Pla d’Acció que, segons la informació del web municipal, havia de rebre 250.000 euros dels Next Generation.
He de confessar, d’entrada, que miro amb un profund escepticisme aquesta mena de propòsits definits des d’organismes internacionals que si alguna cosa no són, és de proximitat. Proposar el 2015 i per al 2030 la “fi de la pobresa” o la “fam zero” –els dos primers “horitzons” de l’Agenda–, ja convida a la incredulitat. És clar que del 2015 ençà ha plogut molt –s’entengui que és una frase feta, perquè, de fet, ha plogut molt poc!–, i que els funcionaris tecnòcrates que van redactar el paper no sabien res de la covid o de les guerres d’Ucraïna i Rússia, o la d’ara a Terra Santa, ni de les sequeres. Per tant, l’Agenda 2030, que és un pla d’acció que no té cap suport democràtic, no passa de ser una carta als Reis. I si les administracions en fan cas, probablement, és perquè subscriure-la comporta alguns avantatges polítics i de finançament.
A més, els objectius globals de l’Agenda 2030 en són tant, de globals, i en són tant, d’ambiciosos, que en cas de complir-los, d’aquí a sis anys ja viuríem a Xauxa. Que no ho veuen, els buròcrates que ho escriuen i els polítics-funcionaris que ho aproven, que si aquest el món ha avançat gens aquest segle, just ho ha fet en la direcció contrària? I que no s’adona ningú que, precisament, tota la burocràcia que generen aquests propòsits –de la qual només alguns individus en treuen rèdit personal– acaba justificant la desconfiança dels ciutadans en l’administració pública? De l’ONU passa als estats, dels estats als governs regionals, d’aquests als nivells comarcals i llavors als municipis, per convertir-ho en processos participatius amb l’assistència de quatre gats. Pàgines i pàgines escrites –imagino que per oficines especialitzades a redactar informes en aquesta retòrica falsament estratègica– que és impossible que arribin al ciutadà i s’hi senti compromès. Quanta gent s’haurà llegit les vuitanta pàgines del Pla d’Acció de Terrassa del 8 de setembre del 2022, l’últim document que he sabut localitzar?
Òbviament, no reclamo cap nova oficina que es dediqui a fiscalitzar el que fan –o no fan– les altres oficines i fer-ne més informes. Quan s’hagi acabat la pobresa i la fam sigui zero, ja ho notarem… Més aviat suggeriria que s’hi perdi el menor temps possible. I que si és paperassa burocràtica indispensable per obtenir recursos, ves que hi farem: que s’omplin els papers. Però no ens enganyem amb aquestes retòriques ampul·loses. Cal recordar just aquesta setmana que l’horitzó 4 de l’Agenda 2030 és “Educació de qualitat”?
