Fa deu anys que vaig trepitjar Terrassa per primer cop, una tardor com aquesta. I em sorprenc quan m’adono que no soc la mateixa personeta del 2013, sinó una altra forjada per qui l’envolta.
Avui va d’aniversaris. Perquè també fa vint anys què, una tardor, vaig aterrar a Catalunya. I una més: demà bufo 38 espelmes.
Així que ja he creuat l’equador: més temps viscut a terres catalanes que no pas a basques. I t’acabes fent un embolic sentimental.
Tanmateix, això no va de si et sents més basc que català (o a l’inrevés). Això va de ser una mica totes les persones que ens han envoltat en alguna part del camí.
Quan vaig arribar a Terrassa, al 2013, m’emprenyava que les dones velles insistissin en saber si era el darrer, a la cua de la parada del Mercat. “Que no tens ulls, per veure-ho?”, pensava.
No he tornat tant entusiasta com l’amic què, cada cop que escolta “el darrer?”, respon “servidor”. Però el trobo entranyable. De fet,estic intentant demanar en les antigues mesures de pes catalanes, com una lliura de cigrons (400 grams). O practicar les unces. Les mitges unces. I també serveix per les begudes! Qualsevol dia demanaré un petricó de cervesa (21 cl), allà al Porronet del carrer de la Palla, en comptes d’un quinto.
Tampoc tenia costum d’entrar a les cafeteries saludant la parròquia. I ara és una cortesia, costumista, que he incorporat cada matí que entro a la cafeteria Nova Font Vella amb els amics Joan i Xavi darrera la barra.
No sé, potser els bascos som més esquerps. Més secs. No tenim la gràcia mediterrània.
Tampoc no havia celebrat mai el Dijous Llarder. I a Terrassa em vàreu ensenyar a apreciar-lo. I, amb el temps, passar a nivell “pro”: Ara li dic Dia de Truites.
Em vau animar a esperar, impacient, que arribés la Quaresma per anar a comprar els bunyols.
A pensar quina mona els regalaria als meus nebots Ibaï i Hodeï. A defensar la fruita confitada en les coques de Sant Joan (la meva preferida tot i que tingui pocs adeptes). A celebrar les festes de guardar.
I tanmateix, potser ja no quedaran forns que ens facin sentir part d’una col·lectivitat.
Un dia vaig pujar a l’altell de la llibreria Synusia i va ser el funeral de la meva afició per la novel·la (adéu Alfaguara, Anagrama…) i l’esclat del gust per l’assaig (hola Tigre de paper, Icària…). L’Eivi no estarà d’acord (“ho podem tot”), però em va transformar.
El compromís. Del Kasalet a l’Atzur. De no militar en cap col·lectiu, a voler canviar-ho tot. D’anar a fer esport a les tardes, a tenir alguna assemblea cada tarda.
Soc totes les persones que ens hem viscut.
Anar descobrint que Terrassa havia estat “la Roja” i després “la Okupa”. Sentir-te cridat a participar i deixar de mirar-ho tot des de la distància del periodisme.
I una de pitjor: Acabar vivint allà on sempre havia renegat: en una casa anglesa. De façana dura i lletja en un carrer desertitzat comercialment. I amb tota la seva xarma.
De fet, sembla que hi arrelaré una mica més, doncs acabo de comprar un pis. Ja sabeu que per un cupaire, si tens un apartament en propietat pràcticament esperes que la Cecot convoqui a la seva pròxima Junta de Govern.
Un dia vaig dir adéu al carrer Pare Llaurador, avui li dic “agur” al carrer de la Palla. Però si mai veieu una pintada a l’antiga façana de l’Oh My Gat, serà la meva herència: “Pijos go home”. Perquè ja ho diu un amic: està tant de moda que ha tornat com la Gràcia barcelonina.
Ara què no hi visc, m’hi acosto alguns dies a escoltar les campanes del Sant Esperit. Les mateixes que em despertaven cada dia a les 7.50 hores del matí i que somniava amb negociar amb el bisbe Salvador Cristau que endarrerís una hora.
Enyoro les campanyes, perquè també sóc totes les Terrasses que he viscut i m’heu ensenyat a estimar.
