Josep Ballbè i Urrit
El proppassat 29 de novembre, ens deia adeu en Joan Bta. Culla. Un fet que em fa sentir molt afectat, per diferents raons.
Tinc la percepció que m’he quedat “orfe”. Era un dels meus referents com a articulista. Admirava profundament el seu mestratge, la precisió dels seus missatges i l’agudesa de tot el seu pensament. Per això, em sento obligat a bastir-li unes línies de reconeixement i comiat. El cor m’hi obliga. Això sí, vull defugir l’avinentesa fàcil i oportunista de molts altres col·legues de la premsa –no cito noms concrets, per respecte i discreció– que només han aprofitat la notícia per fotre cullerada dins el vessant purament catalanista i independentista. Ho entenc com quedar-se en la closca superficial de la notícia. Aquest “vell professor” es mereixia que tots plegats intentéssim anar molt més enllà. Projectar la seva ombra dins i per damunt del baf d’un vidre entelat.
Era un extraordinari catedràtic universitari, un escriptor de molt nivell, un historiador com pocs, un immens analista polític i un tertulià de gran vàlua. La casualitat va voler que fóssim de la mateixa lleva (any 1952). Una raó més que m’ha frepat intensament i que em fa pensar –amb fondària total– en el tema vital bàsic de la mort. Massa sovint, la marxa trepidant de l’entorn social i històric que ens toca viure ens ofega. No deixa que arribem a valorar i copsar –en justa mesura– la feblesa del temps que s’esmicola…
És en aquesta conjuntura que em ve com a anell al dit una cita textual d’un altre gran comunicador com el dermatòleg Xavier Sierra Valentí. El dia que estic bastint aquest article compleix també els mateixos anys (71). El proppassat dia 29 de novembre, a la presentació del darrer llibre d’en Vicenç Villatoro –al Centre Cultural de Terrassa–, on ell havia redactat el pròleg, tancava la seva intervenció com a autor del pròleg bo i recitant aquests versos: “Ara que el temps ja no és temps / que no sabem si el demà vindrà / com sol fer, puntualment / a trucar a la nostra porta./ Ara que l’ahir s’ha esmunyit / com s’escola l’aigua dintre d’un safareig. / Ara que no sabem res del cert / ni sabem si les hores / seguiran infantant minuts / o si els mesos, com mestres d’escola / seguiran tenint trenta dies a la classe, / Ara que l’esdevenidor / com una boira espessa / no ens deixa veure res. / Ara quan ho hem perdut tor, / és quan sabem / que l’amor és l’única certesa”.
En Joan Bta. Culla ha lluitat aferrissadament més d’un any contra una malaltia que l’ha vençut inexorablement. En Xavier Sierra passa també per un procés molt similar… Amb el coneixement ple, assumit i conscient que està a punt de cloure el seu pas per eixe món. Que arriba l’hora de la seva partença. Que li manca poc per acabar la cursa. Ambdós poden estar orgullosos d’haver donat –al proïsme– molt més del que van rebre al llarg de la seva vida. Persones com ells són molt necessàries al món que ens toca viure. Un moment històric en què prevalen altres valors que no pesen gens ni mica. Quan la classe i el nivell de la majoria dels polítics que tenim fa figa per tot arreu.
No n’hi ha prou amb l’agraïment pel conjunt de la dilatada obra en ambdós casos. Cal projectar el nucli del qual han creat envers l’aplicació pràctica de les hores que encara ens puguin quedar de camí. Tot plegat ens ha de sotraguejar i fer capgirar esquemes de funcionament. Si més no, no tant en la idea d’omplir la vida d’anys… com els anys de vida. En el cas de l’historiador, és prou fàcil –per mitjans telemàtics– de cercar articles seus de premsa i donar-los una nova ullada. Mitjançant el mateix sistema, també ho és per aprofundir en el coneixement de múltiples temes, prou interessants, del doctor Xavier Sierra: seu és el blog d’Internet “Un dermatòlogo en el museo”.
Convido tothom a endinsar-se en aquest parell de fonts i a beure l’aigua d’un toll o abeurador. Allí tot és força, empenta, rauxa, esforç, positivitat i ganes de crear un camp més frondós i un cel.
