Salvador Cristau Coll, bisbe de Terrassa
Hi ha dues maneres extremes de viure la vida: amb una actitud pessimista, tediosa i desesperançada o amb una actitud optimista, il·lusionant i entusiasmada.
Aquesta última és l’actitud de l’infant, per al qual tot el que viu és nou, tot és meravella, i que tot ho espera de la vida. L’actitud primera és de la persona que està de tornada de tot, i pensa que la vida no pot oferir-li res de nou, perquè no està obert a la novetat. És semblant a allò que deia el poble d’Israel: “Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l’esperança; per a nosaltres, tot s’ha acabat” (Ez 37,11).
L’Església i, per tant, tots els cristians necessitem tenir l’actitud de l’infant davant la vida. Davant d’un món en què no falten raons per creure que cada dia empitjora, que no hi ha respecte per la vida i que s’instal·la a una cultura de la mort i de l’egoisme, el cristià necessita meravellar-se per les obres de Déu que “fan noves totes les coses” (Ap 21,5), les obres que fan en el món i en ell mateix. És la visió que té Crist per al món, una visió esperançada, perquè sap com acaba la història, recapitulant totes les coses en ell (cf. Ef 1,10).
Comencem un any litúrgic nou, una nova etapa a la nostra vida, que no sabem què ens té reservat, però sí que sabem que estarà ple de les obres meravelloses de Déu. De cara al nou any litúrgic necessitem imperiosament la mirada de l’infant, que s’admira per les petites coses, que està pendent en tot moment del seu pare i la seva mare per rebre-ho tot d’ells. També us deia que la mirada de l’infant ho veu tot nou: no ens deixem vèncer per la rutina i pel fet de pensar “un advent més i qui dia passa, any empeny”, sinó que esperem tot allò que el Senyor ens donarà aquest any els tresors de gràcia i d’amor del seu cor que ens obrirà si ho esperem i ho desitgem de debò.
Ara podem entendre per què l’any litúrgic comença amb l’advent: necessitem esperar i desitjar la vinguda del Senyor, al final de la història i en cada moment de la nostra vida. Només desitjant-ho podrem acollir tot allò que el Senyor ens vol donar. Ara bé, no ho fem nosaltres sols: el mateix Senyor vol donar-nos el desig d’ell, així com va fer créixer el desig d’aigua viva a la samaritana. Només unint el desig que té el Senyor de nosaltres -“tinc set” (Jn 17,28)– amb el nostre desig que ell mateix ens posa –“Senyor, doneu-me aigua d’aquesta” (Jn 4,15)– és possible rebre i veure les meravelles que el Senyor fa cada dia per a nosaltres.
Acollim, doncs, amb alegria, aquest temps de gràcia que Déu Pare dona com a aliment als seus fills, amb l’alegria de saber que Crist vingué, ve i vindrà, perquè “tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. Glòria a ell per sempre” (Rm 11,36). Aquesta és l’actitud cristiana, l’actitud que tants germans nostres, que no creuen, necessiten veure en nosaltres perquè s’entusiasmin profundament per viure de veritat i no portar una vida mediocre i sense sentit. Aquesta és l’actitud que us convido a tenir per esperar i acollir Crist i portar-lo al món, joiosos de saber que estem com un nen a la falda de la mare esperant els dons del Senyor (cf. Sl 130,2).
