Salvador Cardús i Ros
Un dels dèficits més importants de la gestió política, a tots els àmbits –estatal, nacional, provincial, comarcal o local– és el de la capacitat de previsió.
Els problemes s’atenen quan ja els tenim a sobre i, sovint, o ja no tenen remei o resoldre’ls és més car i complicat que si s’hagués fet amb temps.
És el cas gravíssim que ara ens cau damunt: el de l’escassedat de l’aigua. És cert que hi hem arribat per la manca de pluja, però l’amenaça de sequera ni és nova –les prèdiques sobre el canvi climàtic són constants–, ni ens ha agafat per sorpresa, perquè fa tres anys que dura. I en aquesta ocasió, el govern ni tan sols ha pujat a Montserrat a encomanar-se a la Mare de Déu, com va fer el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, l’abril del 2008.
El buidament interessat dels pantans –qüestió no acabada d’aclarir–, les pèrdues d’aigua per canonades mal mantingudes, el desaprofitament de les aigües depurades i, també, els usos domèstics, industrials i agrícoles descontrolats són fets coneguts, estudiats i que no han estat atesos com calia, esperant que la pluja ens caigués del cel. I, com diu ara diu la publicitat institucional del govern –quan fou mort, el combregaren–, no, l’aigua –de moment– no cau del cel.
Qui ho ha començat a pagar són els pagesos del canal d’Urgell –els més fàcils de controlar–i, de rebot, tots els que hem hagut d’anar pagant més cars els preus de fruites i hortalisses. Però ara ja som a les portes de les sancions als particulars i, previsiblement, de les restriccions de consum amb baixades de la pressió del servei d’aigua. Tot, per una imprevisió que pagarem entre tots.
Però no és només l’aigua. Que alguns punts del parc de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac estan saturats, que necessita atenció i inversions, també fa anys que ho sabem. Però com s’atén la imprevisió? Doncs tancant el restaurant de la Mola, de manera preventiva, i sense la certesa que això resolgui absolutament res. Però és una solució fàcil i vistosa que tapa l’abandonament general, tot i el risc que a mitjà termini encara s’agreugi més el deteriorament de l’entorn. Una vegada més, s’actua reactivament, es posa el carro davant dels bous, i els responsables diuen que després ja es reuniran amb “els agents del territori”, i que fins al 2026 no se sabrà exactament què hi faran.
Aquestes dificultats per anticipar-se als problemes no són excepcionals. Sense deixar la setmana que ara acabem, també ens assabentem que, catorze anys després que l’edifici dels antics jutjats tanqués –catorze!–, es planteja el seu enderrocament. Un edifici inhòspit, lleig, un tabernacle al mig d’un espai cèntric, bonic i ben resolt amb els dos magnífics edificis de Jan Baca, obra de la plorada Caixa de Terrassa. Diu que rehabilitar aquest bunyol d’edifici costaria cinc milions d’euros. No sabem, però, quant costarà enderrocar-lo i reurbanitzar la zona per fer-hi un espai de jocs infantils “inclusius”, diu l’alcalde, no fos cas! Catorze anys perduts, i els que encara faltaran per veure l’espai endreçat. Potser sí que hauria anat bé que els qui hi van posar explosius casolans el març del 1990 haguessin tingut més èxit…
Ara mateix caldria tenir una bona llista, tan completa com fos possible, dels desafiaments futurs previsibles, per si s’hi pot començar a actuar i evitar, com en els casos anteriors, que s’hi arribi tard, pagant-ho car, amb decisions reactives, i havent perdut les oportunitats d’una actuació a temps. Però ja se sap que són temps més de tàctiques que d’estratègies. I així ens va.
