Miquel Sàmper Rodríguez
Frank Capra estava convençut que la bondat es trobava en totes les persones i sostenia que aquesta era la clau de volta necessària per a transformar el món.
Ho va saber palesar Gary Cooper encarnant al protagonista de “Meet John Doe”, i també James Stewart donant vida a George Bailey a “Que bonic que és viure”. El cinema ens ha donat molts personatges bondadosos i abnegats, dibuixant a la gran pantalla totes i cadascuna de les possibles relacions entre humans, des de la protecció paternal de Roberto Benigni al seu fill a “La vida és bella”, o la de Will Smith al seu a “La recerca de la felicitat”, fins a l’aferrissada lluita contra la discriminació racial que va brodar Gregory Peck a “Matar un rossinyol”.
Dimarts passat, en ocasió de la celebració del 50è aniversari de Circutor, el seu cofundador i president, Ramon Comellas Fusté, pujava a l’escenari de la sala gran del Centre Cultural de Terrassa en dues ocasions. Per arribar-hi, havia de transitar uns quinze o vint metres caminant des del centre de l’auditori on s’asseia i va recórrer tot el camí de forma lenta, pausada i amb les mans agafades a l’altura de la zona lumbar de la seva esquena, transmetent la pau i la senzillesa que només poden transmetre les persones que poden viure amb els altres, perquè han après a viure amb ells mateixos. Dalt de l’escenari, un discurs, una conversa amb els seus fills Núria i Joan i la recepció d’un guardó dedicat a les “persones”, ni més ni menys que atorgat pels mateixos empleats de l’empresa. A les paraules que molts treballadors li van dedicar, hi va haver unanimitat a destacar les seves virtuts tant com a empresari (rigor, perseverança, i una mica de tossudesa…), com sobretot les personals (humilitat, bondat, respecte i l’empatia del qui no sap mirar els altres sense un somriure ni parlar-los sense bones paraules, fins i tot en la discrepància).
Els qui hem tingut l’honor de poder conèixer-lo donem fe i fem nostre el sentiment de tota la plantilla de Circutor; un sentiment d’agraïment per haver millorat tant la tecnologia amb les seves aportacions en el llarg camí de la transició de l’energia, que ningú com ell va saber veure que havia de ser neta i sostenible. L’agraïment d’haver convertit una empresa de tres treballadors en una de mil, amb tot el benestar i progrés social per a tantes i tantes famílies. L’agraïment per ser generós amb els qui més ho necessiten, a través d’una fundació que pretén fer arribar electricitat a aquells punts del món on no hi arriba, i on un o dos quilowatts podrien fer tant. L’agraïment per no conèixer el significat de la paraula “rancor” i l’agraïment de saber transmetre la part positiva de les coses, minvant els seus efectes negatius fins a la desaparició o convertint-los senzillament en oportunitats, com quan va haver de marxar de Terrassa a contracor al poble amic de Viladecavalls. Sobretot, però, si una cosa cal agrair-li al senyor Comellas (perquè ell sí que és un senyor), és la infinita capacitat, només en mans d’uns pocs privilegiats i escollits, de ser capaç de fer de la més petita conversa, un gran moment, d’una reunió un esdeveniment, i d’un dinar una autèntica festa. A títol personal, m’hauria fet feliç ser company seu generacional i haver pogut endegar projectes il·lusionants, perquè il·lusió és el que expressaven les veus dels treballadors que van agrair-li que s’hagués creuat a les seves vides en forma d’ocupador i cap.
Tornant al cinema, és John Ford qui va trobar a la història del boxejador irlandès Sean Thornton a “L’home tranquil”, i que brillantment va interpretar John Wayne, el títol més escaient i descriptiu d’aquesta gran persona (tot un personatge), el talent del qual l’ubica en el selecte grup dels qui passen per la vida millorant el món que un dia es van trobar.
