Salvador Cardús i Ros
Les celebracions festives delaten què som, què voldríem ser i què es vol que siguem. Per això, un programa festiu nadalenc com el que es va presentar dilluns passat al Teatre Alegria ens retrata com a societat i podria ser objecte d’un bon estudi sobre el nostre perfil social, quines expectatives ens mouen i cap a on se’ns vol conduir ideològicament.
I, inevitablement, el resultat seria el d’una fotografia moguda, confusa i contradictòria.
El primer que mostra el programa festiu de Nadal, doncs, és el caràcter divers de la societat terrassenca. La llista d’activitats presenta un conjunt bigarrat d’una heterogeneïtat extraordinària. Anem del Cant de la Sibil·la a una Rave Cabaret, del Pessebre tradicional a la Cabana del Pare Nadal (o Noel), del Patge Xiu-Xiu i la cavalcada de Reis a un Poblat de tions i “tiones”. Però no es tracta tan sols de propostes heterogènies, sinó també de contradictòries. Això no vol dir que unes siguin excloents de les altres. Aquest mateix caràcter polièdric –per no dir superficial o banal– és com sol ser viscuda la festa avui dia per un ciutadà a qui no li preocupa el sentit profund, sinó que la viu com a consumidor. I, per això, el programa festiu és com una mena de supermercat d’ofertes en què a les lleixes hi ha productes de tots els gustos que poden ser consumits tots alhora: un dia sopes una truita amb pa amb tomàquet, l’altre una pizza i el tercer sushi. I sí: després d’anar a veure el Pessebre del Raval es pot anar a fer un tomb per poblat del Tió i la Tiona, i tot sembla el mateix.
Una segona consideració a què ens convida el programa és a preguntar-nos si en queda exclosa una part dels terrassencs. No sé fins a quin punt aquesta diversitat festiva representa adequadament i de manera proporcionada la ciutat real. Jo diria que no. Però és que, com deia abans, la festa no només va de com som, sinó de com voldríem ser i, sobretot, de com es vol que siguem. Així, al programa hi ha tots els ingredients de les actuals ideologies, si no hegemòniques, com a mínim de moda. Per exemple, l’argument de la sostenibilitat i la consciència del gènere al Poblat de tions i “tiones”. O el veganisme, encara que se l’emboliqui amb el Pare Nadal –que ens pensàvem que menjava carn de ren!–, i capaç de prometre plats suposadament tradicionals de Nadal… també vegans!
Tanmateix, i, en tercer lloc, un programa també es pot observar per allò que no hi és representat o per allò que s’ha perdut. I no parlo tant d’altres tradicions religioses –sempre m’ha semblat extraordinària la presència de població musulmana a la cavalcada de Reis, posem per cas–, com d’alguns valors que sempre havien anat associats a Nadal. Només cal repassar la tradició poètica, per exemple, de Salvat-Papasseit a Guerau de Liost, de Segarra a Foix: la compassió, la solidaritat, la tendresa, la sobrietat, la introspecció… En aquest Nadal que es va presentar dilluns, on posaríem el “Poema de Nadal” de Sagarra? Qui n’entendria el sentit? Potser en algun dels vint concerts anunciats?
I ara, trobaríem alguna mena de lligam en tot aquest entramat festiu? Si ens atenim a les paraules que més es van fer servir, n’hi ha dues que destaquen. Una, “espectacularitat”. I dues, “màgia”. “Nadal serà un espectacle”, titulava el Diari de Terrassa a portada. I també sembla que seran màgics el parc Diverland, els Tions, l’experiència de la Cabana del Pare Nadal, la il·luminació… Aquest és el nou Nadal a les acaballes del primer quart de segle XXI.
