Marcel Taló Martí, historiador-CEHT
A principis de març del 1969 es va detectar un brot de poliomielitis a Terrassa. Fernando Cavedo, cap local de Sanitat, feia una primera valoració dels casos detectats: tots eren infants de menys de 2 anys i es localitzaven a la Maurina.
Del miler llarg de menors que vivien al suburbi, tan sols un centenar estaven vacunats. De moment, la malaltia només havia afectat deu nens, set dels quals estaven greus i un ja havia mort, però la pòlio era una amenaça per a qualsevol criatura d’entre 3 mesos i 8 anys.
Un parell de setmanes més tard, amb el brot ja controlat, el doctor Cavedo atribuïa la ràpida contenció de la malaltia a la campanya de vacunació engegada per les autoritats. Només es va haver de lamentar una víctima mortal. D’altra banda, val a dir que l’alarmisme que havia provocat la notícia, inicialment silenciada a la premsa local, havia afavorit que tothom s’acostés a algun dels diferents centres de vacunació repartits per la ciutat per rebre la seva dosi del vaccí.
Segons la seva perspectiva, el règim era el responsable d’haver contingut el brot estimulant la vacunació, mentre que “la desídia de los padres que no vacunaron a sus hijos es la unica causa de adquirir poliomielitis”. Casualitats de la vida, el 5 de juliol del mateix any es detectava un nou brot de pòlio al barri de Bonavista, a Tarragona (6 morts). Ja és mala sort que tots els pares irresponsables es concentressin en suburbis amb greus problemes urbanístics.
Al cap i a la fi, la pòlio es transmet bàsicament per via fecal-oral quan s’ingereixen aliments o aigua contaminats, així que potser no només la desídia dels pares era la culpable de la propagació del brot, sinó que les mancances higièniques i urbanístiques d’un suburbi sense aigua potable ni clavegueram també hi tenien a veure.
La Maurina s’havia conformat entre 1945 i 1950 a base de barraques i casetes d’autoconstrucció escampades al llarg d’un torrent sense urbanitzar i del tot desvinculat de la ciutat oficial. El capellà Joaquim Garrit, que abans d’anar a Ca n’Anglada amb l’Agustí Daura havia estat destinat a Ca n’Aurell, deia a principis dels anys seixanta que “a partir de la parròquia [de la Sagrada Família, al carrer Faraday] ja començaven les barraquetes, la Maurina, la carretera d’Olesa, la Isla Perdida, la Cogullada, Can Boada, etc”. La densitat de població era exagerada. Per fer-se una idea, hi vivia tanta gent que, per descongestionar el barri, cap al 1959 es va començar a formar la Isla Perdida (Roc Blanc), pensada per acollir 600 persones. Se n’hi van traslladar més de 5.000.
L’any 1972, un full volant de l’associació de veïns de la Maurina explicava com s’havia conformat el barri: “nuestro barrio, como muchos otros de la ciudad, en su mayor parte ha sido levantado con el sacrificio de sus vecinos, ya que no solo lo hemos ido construyendo, sino que hasta hemos tenido que abrirnos las zanjas para colocar las tuberías del agua, nos hemos tenido que hacer las aceras, cloacas… Con grandes sacrificios económicos porque la mayoría somos trabajadores”.
El règim va espolsar-se de sobre qualsevol responsabilitat en la propagació de la malaltia i es va atribuir tots els mèrits quan va ser erradicada. Però queda clar que les pèssimes condicions higièniques i urbanístiques de la barriada van afavorir la creació i propagació de malalties contagioses.
La poliomielitis
Entre el 1945 i el 1963 més de 20.000 persones van contraure la pòlio a l’estat espanyol. Unes 2.000 van morir i la resta van quedar amb greus seqüeles. Totes aquestes víctimes es podien haver evitat perquè ja hi havia un remei eficaç contra la pòlio, però les autoritats franquistes no van fer cap campanya de vacunació massiva i gratuïta, només les persones més properes al règim o amb més recursos econòmics es van poder vacunar. El criteri econòmic va imperar sobre el benestar de la població.
Fins al 1963 no s’organitzà la primera campanya estatal de vacunació contra la pòlio, que va reduir dràsticament l’impacte d’aquesta terrible malaltia paralitzant.
Malgrat aquest èxit, la relaxació en les campanyes de vacunació i les retallades en els pressupostos sanitaris del moment van fer que la pòlio no quedés oficialment erradicada a l’Estat espanyol fins al 1988.
