Victor Manuel Punzano
Avui dia, el transport sanitari és un dels sectors més castigats per les administracions sanitàries.
Catalunya no n’és una excepció. Estem a les portes del que el Govern pretén que sigui un Gran Concurs d’ambulàncies, el més gran d’Espanya per un pressupost de 1.000 milions i per reputació i aposta perquè sigui transparentment lúcid que eviti les suspicàcies de l’anterior, en què el cas del 3% ha onejat com a bandera onomàstica sobre les licitacions.
No centraré els esforços d’aquestes línies a explorar les corrupteles diverses amb rerefons sanitari, perquè, de fet, ja ho faig amb vehemència i em produeix migranya quan he de trucar a la centraleta per programar una ambulància i després d’hores d’espera no rebo resposta. L’únic que em consola és escoltar el final d’un enregistrament amb veu robòtica que vol ser la meva amiga, i que encara que reconec que també desespera, amb sàtira diu el que volem sentir, “l’usuari i la seva trucada és molt important”. La pera!
Són rialles a rialla que s’escupen sobre la baula més feble de la cadena, en aquest cas, persones fràgils i vulnerables com gent gran, nens malalts, pacients oncològics, hepàtics i trasllats interhospitalaris, entre d’altres. El mal servei retroalimenta la situació ja de per si dura i difícil que viuen aquestes persones.
Els pacients surten cars i com que no són una bona inversió, no sé fins a quin punt se’ls té en compte a l’hora de negociar un concurs en què la finalitat principal és el transport de persones a un centre sanitari.
Evidentment que resulta preocupant que la seu d’una empresa de transport sanitari hagi estat registrada de dalt a baix per agents de la Guàrdia Civil, però ho és encara més que el servei que s’ofereix, regat amb ingents quantitats de diners públics, no es correspongui amb uns estàndards de qualitat òptims. Són diversos els grups que es volen adjudicar una Regió Sanitària determinada, però els controlats per capital risc o per fons d’inversió tenen més paperetes per fer-ho. Cal recordar que no tot en aquesta vida és quantitat sinó qualitat. Les adjudicacions haurien de tenir l’usuari com a punt de partida i oferir una alta qualitat assistencial per evitar situacions que es viuen diàriament i que ratllen els límits de la indignació per surrealistes. Exemples no en falten; com que una persona que fa mesos que espera una cita mèdica amb un especialista, arribat el dia, per un retard de l’ambulància, no pugui accedir a la consulta. O que en determinats casos només hi hagi un tècnic per ambulància, impossibilitant poder atendre determinats pacients que en necessiten dos. El transport sanitari s’ha reduït a posar en marxa furgonetes amb logotips mancant treure per la finestra el mític mocador blanc de SOS.
És trist veure com és tractat un sector de vital importància de la sanitat. Prostituint-ho en mans privades assedegades d’enormes quantitats de diner públic. Empreses que a costa dels diners de tots precaritzen les condicions assistencials i també, és clar, laborals dels seus propis treballadors.
Però no oblidem que els veritables responsables de posar en mans de l’avarícia els interessos de treballadors i pacients són les administracions, allunyades de la realitat d’un sector que fa temps que clama responsabilitat i justícia davant la situació precària d’ambulàncies, els seus professionals i, sobretot, els pacients.
Aleshores què, ens animem i fem una volta en ambulància, llums i sirena a tota marxa?
