Joan Roma i Cunill
Costa posar adjectius a les guerres perquè estan molt lluny els dies en què hi havia algunes regles respectades: deixar treballar els equips de socors, protecció sota bandera de Creu Roja, hospitals, escoles, equips informatius, etc. quedaven fora de l’acció bèl·lica.
La xifra d’excepcions s’ha anat escurçant fins a arribar a la nul·litat. Ho havíem vist en guerres llunyanes com Vietnam, Iraq, Síria… i ho hem vist a les més recents d’Ucraïna i ara a la d’Israel – Palestina, amb Hamàs com a actor principal.
Estudiar i seguir les vicissituds del poble jueu és fascinant i alhora dramàtic perquè hi ha coses meravelloses al costat d’autèntiques barbaritats. Precisament per aquesta llarga i tortuosa trajectòria, molts teníem una simpatia i empatia perquè trobés la terra promesa, amb pau i bona entesa amb els territoris veïns.
Ara, estem tots trasbalsats, per les imatges i per les descripcions d’accions bèl·liques, al costat d’altres de simple i total destrucció d’un territori poblat per persones pobres i indefenses, fetes servir com a escuts humans, en uns casos i com a moneda de canvi en d’altres. Destrucció generalitzada fins a extrems mai vistos.
Ens costa explicar el dret a la defensa quan en molts casos veiem reaccions de ràbia i venjança contra l’atac de Hamàs. Les víctimes ho són per la doble condició d’ostatges de Hamàs, i alhora habitants d’un territori sense cap autoritat ni organització que permeti posar llei i ordre. El caos s’ha apoderat d’un dels espais més densament poblats del món, sense possibilitats de sortir cap a països veïns que els vulguin acollir.
Una ratera infernal, de la qual hem d’exigir que puguin sortir. De lluny, en el temps i l’espai, sempre havíem pensat que la lògica havia de portar la creació de dos estats, dues nacions, si no amigues, almenys veïnes amb prou interessos comuns per fer vida amb una certa normalitat. El pas del temps podia ajudar a acostar posicions fins a arribar a compartir objectius de futur.
Però aquesta guerra tira per terra aquelles esperances i crea un odi intern i extern que pot durar generacions. L’odi sempre ha estat una arma de destrucció massiva perquè impedeix pensar i decidir racionalment. Governen les entranyes, no el cervell i encara menys el cor. I les desproporcions són immenses, amb un ús de la força per part d’Israel com mai havíem vist. Ja no és només el dret a la defensa, hi ha ràbia i venjança amb un potencial militar immens, degudament alimentat per altres països, molt especialment pels EUA.
És hora de comprendre la necessitat d’enfortir la UE, per tenir poder dissuasiu al costat del polític. Hem d’exigir un retorn a la pau, i, ara sí, donar compliment als acords de les Nacions Unides, per aconseguir un Estat palestí amb garanties de futur. I, des d’ara mateix, parar la guerra i la destrucció. Haver patit en el passat no pot justificar mai fer patir en el present.
