França, Àustria, Mèxic, Polònia… Caye Casas (Terrassa, 1976) està fent la volta al món.
Com se sent als festivals internacionals? La rebuda està sent increïble. Estem anant als millors festivals de gènere de terror del món. I és estrany que en sortim sense cap premi. Diuen que és el film de gènere més premiat de 2023. I les crítiques estan sent boniques: Ens estan dient que és la pel·lícula més cruel de l’any. I quan fas un film com “La mesita del comedor”, allò és just el que vols sentir. La seva missió és deixar l’espectador traumatitzat, en xoc.
Veient les rutes, sembles un viatger per tot el món! Però, com és la vida als festivals? Hi ha temps de gaudir o tot és feina? Depèn. Gaudeixes moltíssim. Enguany he estat a uns 12 països, presencialment. Ni tan sols puc anar a tots, perquè de vegades se sol·lapen. És molt cansat, viatjar. Però és un cansament que val la pena, quan veus la reacció del públic, tant diferent depenent de país…
Just ara veniu de Sant Sebastià, oi? Si, ara l’hem estrenat al seu Festival de Terror, guanyant ex aequo amb “Cuando acecha la maldad”, film guanyador a Sitges (al que curiosament nosaltres no vam estar seleccionats).
Com heu pogut finançar econòmicament el rodatge, i ara tota la gira internacional de promoció? “La mesita del comedor” és una pel·lícula 100% independent. No hi ha cap tele, ni cap plataforma a darrere. Són calers privats: jo vaig posar de la meva butxaca una part, els meus amics una altra part, els productors la seva… Però és s “low cost”. El pressupost és realment molt baix. I es va rodar en 10 dies a Terrassa, en un pis que no ens va deixar la meva amiga Laia. A queda festival on anem, som sense dubte la producció més barata.
Esteu tenint problemes de distribució? S’estrenarà comercialment? La idea és estrenar-la a sales entre novembre i desembre, abans que n’acabi 2023. Però sent de tan poc pressupost, l’estrenarem a molt poques sales. Ara bé, espero desitjo que un dels passis sigui al Cinema Catalunya. Perquè és una pel·lícula rodada a Terrassa, per un terrassenc, amb l’equip d’aquí… Hem de tenir la “première” a Terrassa i fer una festa del cinema (tot i que no sigui agradable per a tots els públics). I a Espanya, farem estrena a Barcelona i Madrid, però encara no hi ha data, Tenim distribució per tot el món, excepte a Espanya. Si no canvien les coses en les darreres hores, la distribuirem nosaltres mateixos.
Caye Casas, a casa seva de Terrassa / ALBERTO TALLÓN
Creu que és perquè “no es pot ser profeta a casa teva? O tenim un problema cinematogràfic? Almenys el que he trobat amb mi és una falta de recolzament de les institucions. Portem el cinema català i espanyol pet tot el món. He guanyat més de 200 premis (entre els curtmetratges, “Matar a dios” i “La mesita del comedor”) . Però falta suport i ajudes públiques. No acostumen a donar subvenció a projectes com el meu i a temàtiques de gènere de terror. És com una línia editorial. Però espero que canviï.
I a Terrassa? T’has sentit sostingut? Pel rodatge vaig demanar certs permisos i gestions i em van atendre perfectament. No he demanat grans coses, però s’han portat bé. Hi he sentit el suport. I també tenim l’ESCAC, el Parc Audiovisual… Però també m’agradaria que tinguéssim un festival de cinema com deu mana. Potent. Ara bé: costa calers.
I encaixaria “Les 12 hores fantàstiques”? Justament em van dir de fer un passi, ara a la darrera edició de fa dues setmanes, però no podia fer-ho encara perquè estàvem seleccionats a festivals que no permeten que la candidata estigui estrenada abans. Tota manera, Les 12 hores podria ser una activitat dins aquest festival de cinema de Terrassa. És el que la ciutat es mereix, sent Ciutat de Cinema de la Unesco.
Parlaves de l’ESCAC, però tu no hi vares anar. És un handicap? A l’ESCAC ensenyen molt bé, surts preparat, amb molt de contactes. Quan acabes els estudis intenten que entris en grans projectes professionals… I jo, al no ser-ho, doncs soc “outsider”. Jo no he estudiat mai cinema. Vinc del carrer. He après a fer cinema amb curs amateur; amb ma mare, la meva sogra i la meva cunyada d’actrius. I aquest és un món en el qual els contactes són vitals.
Quin és el teu mapa sentimental del cinema a Terrassa? Jo era carn de videoclub, m’hi passava hores. Però el meu lloc sagrat de la infantesa era el Cine Rambla. De fet, vaig fer un curtmetratge que es deia “I love Cine Rambla”, parlant del desastre que es convertís en un Zara: de mirar les millors pelis dels anys vuitanta a convertir-se en una botiga de roba. M’encantaria que el Cinema Rambla existís. Però ja sabem que -avui en dia- el cinema quasi només existeix als centres comercials. I els antics, van desapareixent.
“La mesita” parteix d’una escena quotidiana d’una parella corrent… En aquesta peli no hi ha ni fantasmes, ni monstres, ni assassins. Aquí es mostra la vida, tan cruel com pot arribar a ser; en persones normals com nosaltres, en les que tothom s’hi pot sentir identificat. Així traumatitza més. El seu poder és que li pot passar a qualsevol. No jugues amb fets paranormals, sinó amb la realitat, el destí i la mala sort.
Per què t’agrada aquest tipus de terror? És per mostrar la maldat humana? No confies en la bondat intrínseca de l’ésser humà? No tinc gaire esperança en l’ésser humà. Després de la covid9, alguns proclamaven que sortiríem millor. I no està passant. Els ciutadans són cada vegada més individuals. Intentem fer la nostra. No crec en l’espècie humana, tot i que hi hagi gent meravellosa.
