Brodas Bros mai no es limita al ball. Encara menys a “Doji”, en col·laboració amb Tatiana Halbach i Søren Christensen (tècnics de Desilence), que articulen tot l’espectacle en clau tecnològica. De fet, cada escena de “Doji” succeeix amb un color diferent, que és el fil conductor.
Beveu de les tradicions dels Estats Units? O Europa té una llarga tradició? Quines són les vostres influències? Jo i el meu germà Pol veníem del món de l’esport; mentre que la Berta i Clara Pons, també germanes, venien de la dansa clàssica, el claqué i la contemporània. Quan ens coneixem els quatre, també descobrim el hip-hop, aquí a Barcelona. Però de seguida ens en vam anar als Estats Units a veure’l a fons, a investigar amb els creadors. Tant a Nova York com a Los Angeles. El “popping”, el “locking”, el “break” i el hip-hop. Tota manera, als anys noranta ja hi havia hagut un gran “boom” a tot el món, amb les pel·lícules “Break Dance” i “Electric Boggie”.
Quanta necessitat tenen les músiques urbanes d’un escenari de ciutat, per tenir sentit? O podrien néixer també a Ullastrell, a l’àmbit rural? És una cultura urbana que neix als suburbis, perquè allà hi falten coses. Hi ha una necessitat brutal d’expressar-se i de desfogar-se. I que millor, quan no tens res, que sortir al carrer i dir-ho… Ara bé, podria nèixer a qualsevol punt del planeta. De fet, avui dia el hip-hop es balla a tot arreu del món. És igual que siguis de la muntanya, de fet nosaltres vivíem a la muntanya i ens arribava el hip-hop. Aquí l’important és la comunicació. Mira, crec que al Pirineu pot haver-hi bon hip-hop.
Que neixi a ambients socioeconòmics depauperats, d’exclusió social, ens ha fet pensar en el hip-hop com un estil dels “malotes”… Però: és un tòpic, o hi pot haver tendresa i suport mutu en el hip-hop? O tot barrejat? Crec que estem molt lluny d’aquella època, fa molts d’anys de quan era així. Ara està molt diversificat. Hi ha un hip-hop “malote”, d’altre més poètic, d’altre més violent, d’altre que parla de la violència de gènere, un altre que parla de bicicletes… Això és un idioma. S’ha tornat en un vehicle: el que conta és allò que vol expressar l’artista. L’idioma és universal i així podem fer gira per tot el món i entendre’ns amb diferents cultures.
Creus que som una societat que balla? Encara més: que està connectada amb el seu cos? Crec que podem ser una societat que balla i que podem ser una societat connectada amb el cos… Però és veritat que no som la que més. Hi ha països on el ball és més primordial, més nat. A Catalunya tenim balls molt establerts, sí. Però amb la diversificació d’avui en dia, fruit d’Internet i les xarxes socials… Doncs crec que cada cop es balla més. Que s’està trencant aquest tabú i aquesta vergonya que hi havia en un cert moment. I especialment entre els joves. Ara bé, hem viatjat a Guinea Equatorial, per dir un exemple, on vam ballar amb moltíssima gent i era una passada veure l’arrelat que estan a la dansa i a la música.
El públic balla, en els vostres espectacles? Es ballarà a LaFACT, diumenge? Som una companyia que ens agrada molt trencar la quarta paret -el teló- i en aquest nou espectacle -que es diu “Doji”- també. Tot i això, ens esperem al final. Així que la gent no s’ha d’espantar, no cal que pensin que hauran de ballar des de l’inici, perquè tampoc és això. Però normalment, als nostres “bolos”, la gent s’aixeca a les últimes cançons. Llavors balla, gaudeix i es mou, encara que sigui dempeus davant de la butaca. El que fem no és un concert, d’acord… Però som una companyia mediterrània, càlida, de compartir amb la gent. I que millor que acabar ballant junts.
Actueu tant al carrer, com en teatres tancats. Què us aporta cada format? Del carrer el que més m’agrada és que estàs molt a prop de la gent, pots veure i viure les seves reaccions (i ells les teves). Poden percebre fins i tot com sues! En canvi, en un teatre, potser no existeix aquesta proximitat… Però et permet crear unes escenes molt maques, unes atmosferes poètiques. Tot, gràcies a la il·luminació i la tècnica. I això al carrer no es pot fer. En qualsevol cas, quan actuem en un teatre, sempre acabem baixant al pati de butaques, perquè volem trencar aquesta idea preconcebuda com si haguéssim d’estar tota l’estona a l’escenari, allunyats de la gent.
Ara feies referència a les possibilitats que donen les tecnologies… Tenen riscos? Doncs vam començar a treballar amb tecnologia en el moment que vam crear uns vestits de LED. I amb l’espectacle anterior, “Around the world”, també vam començar a treballar amb la companyia The Silence, que ens van fer unes visuals molt xules. Va ser en aquell moment que ens adonar que hi ha una manera molt bonica de ballar amb la tecnologia que no era gens inorgànica (que sovint és el repte).
I com és? Quan treballes amb tecnologia, es torna tot una mica complicat. Però amb la seva tecnologia, fem dibuixos, formes, moviments… Com un quadre, però pintat per nosaltres mentre ballem. És una cosa molt orgànica, molt animada (i que si ho haguessis de fer en postproducció seria llarguíssim).
O sigui, feu un ús de la tecnologia que no deshumanitza el procés creatiu? Exactament. I, en canvi, d’aquesta manera es torna un joc. Per això es diu “Simultani” -que vol dir Doji en japonès. Aquesta tecnologia és de “traquing”, o sigui, que la projecció ens segueix en tot moment, per tal de crear un espai 3D. De fet, la màquina sap on tinc cada part del meu cos en cada mil·lisegon. De fet, nota cada respiració que faig! I clar, ens ha ajudat a fer l’espectacle.
