Veure el partit de fútbol Rubí-Athletic de Bilbao des de Rubí em retorna l’encant que li tinc a la ciutat (potser la més guapa de Catalunya).
Les autoestimes locals són una navalla perillosa. Si fas curt, denota que no vius en una idiosincràsia autocentrada. Si fas llarg, t’estaràs passant de xovinista.
A Catalunya en tenim d’ambdues, com es pot comprovar cada cop que esclata el debat a Twitter. Com la piulada d’@alexmasdeu_: “Quin és el poble més maco de Catalunya?”. Va tenir 75 respostes, la majoria gironines, però també aquesta: “@anderzurimendi · 23 d’ag. de 2022. Rubí”
Perquè el despreci pel Vallès com la comarca més lletja de Catalunya (i de Rubí per la ciutat més perillosa) comença a encendre’m. Reia dimecres, mentre ho pensava, caminant de nit per Rubí. El mite de la delinqüència, dels “quinquis”, dels “xungos”. Droga dura per un bon programa de “Callejeros”. In situ, en terra comanxe.
M’hi acosto a un ateneu que sovinteja la gent dels moviments socials rubinencs (el CRAC) per veure el partit amb els meus amics de Rubí. Amb pantalla gegant, cervesa a dojo. I jo amb la samarreta de l’Athletic!
Com que el partit no acaba de tenir massa emoció fins al darrer terç, reconec que em comencen a venir ganes d’una bona invasió del camp. O una “tangana” entre jugadors del Rubí i l’Athletic. Més per “boutade”, que no pas de veritat.
Però de fet, són molts els que, durant el partit, fan broma a mig crit: “Ara li treu la navalla al del Bilbao!”.
Intueixo que no ho diu per mi, que m’he vestit amb la meva samarreta “norentera” de l’Athletic amb el nom d’Urzaiz al darrere. Al contrari, fan broma del que està passant al camp. “Heu vist les feines que tenen els jugadors? Informàtic, lampista, comercial…”, comenten. “Quasi segur que s’haurà agafat festa a la feina, per poder jugar!”, contesta un altre.
Certament, és l’èpica del petit contra el gran. Però no és tant d’això el que volia subratllar. Si no l’autoestima d’un poble que es veu feliç. Contra els discursos estigmatitzadors, reapropiació de les navalles.
Entre el públic està Jordi, porter del Rubí quan l’equip militava a Segona Divisió, a principis dels anys 90. Ecologista, ara és president de l’ateneu on han muntat una escoleta de llengües.
També hi és la Marina, regidora al Ple, qui ha rebut una querella pel seu homònim del PP, a qui va definir d’aprenent de “Goebbels” d’estil Forocoches, pel seu discurs xenòfob contra les famílies del barri que popularment es coneixen com “les Torres”.
M’ho expliquen a les portes de l’estació de FGC, precisament a tocar de les Torres, i torno a riure feliç. Ja estic al vagó, de tornada a Terrassa, quan m’adono que no m’han deixat pagar cap cervesa ni els bikinis. I penso que els tornaré la convidada si l’atzar tornar a emparellar l’Athletic de Bilbao amb el Vallès i s’enfronten al Terrassa FC en la següent ronda.
I m’agrada sentir-me amfitrió d’un equip basc, en aquestes terres que sento pròpies. De fet, fa vint anys, d’ençà que vaig caure al campus de Bellaterra, una tardor de 2003.
No sé si són els anys els que impulsen la meva aferrissada defensa del Vallès, que no crec que cap ciutadà comparteixi més enllà de Pere Quart i la darrera campanya de promoció turística del Consell Comarcal.
També és evident que en moments d’incertesa, necessitem aferrar-nos a certeses. Quan pitjor he estat anímicament en aquests darrers dos anys, quan més sol m’he sentit, quan més m’he demanat que fotia a Terrassa… Ha estat llavors quan més he defensat aquestes contrades. Més me les he estimades.
Perquè la pertinença reafirma la identitat. De fet, sovint tenim estratègies inconscients: xarxes socials, jocs en xarxa, l’acadèmia… Però probablement també és la nostra mirada, el que la fa.
Perquè el Vallès és la comarca més guapa de Catalunya, però té aquella fascinació i tristesa pel fet que tot estigui trinxat, vies de tren arreu, fàbriques abandonades, macroponts d’autopistes i tavernes d’antic…
Surto de casa, baixo a Can Jofresa, passant per les Fonts, fins a Rubí, lliure i tropical en la nit vallesana. “Punkarra” i acollidor. De calimotxo i kebab. De lluites compartides. Que se’n riu dels “pijos” de Sant Cugat. Que se’n riu de treure-li una navalla a un jugador “del Bilbao”. Que no té temps per aturar-se en distopies i ara és casa d’utopies. És el nostre capítol de “Callejeros a Rubí”.
