La Recoleta de Buenos Aires, el d’Arlington dels Estats Units, el d’Okunoin del Japó, l’Antic Cementiri Jueu de Praga o el Père-Lachaise de París són només alguns dels cementiris més famosos del món. El turisme de tombes no és convencional, però certament quan viatgem sempre ens crida l’atenció visitar el cementiri local. I és que és un diamant en l’àmbit sociològic, perquè combina el record i la memòria amb l’art. De fet, la història d’una ciutat es pot explicar des del seu cementiri. Des dels corrents arquitectònics, els personatges cèlebres que hi estan enterrats, el tractament a altres creients d’altres religions… I també les ferides de la guerra. I és una radiografia de l’estructura de les classes socials de cada segle. És el cas de Terrassa. Al cementiri municipal tenim peces de gran valor escultòric i artístic. Per això, no és d’estranyar que cada cop hi hagi més turistes que el visitin. Avui, però els terrassencs tindran un altre objectiu: recordar els seus difunts.
