Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Soc “coach”, sí, i penso que he ajudat desenes de persones a sortir de situacions complicades. Igual que les que jo he passat. També soc persona i això m’iguala amb els altres.
Tinc els coneixements i la força necessària per ajudar la gent, és un do; però també tinc la feblesa de caure dins les cavernes de la desídia i la tristesa i això m’agrada perquè m’apropa a tothom.
Soc un excel·lent “coach”, això em diuen, però ho soc perquè soc com tots ells i elles, perquè també em rebolco en algunes misèries com tothom, perquè pateixo com els altres i perquè em trobo amb situacions límits com la majoria. La diferència es troba en el fet que jo ajudo la gent i a mi també m’ajuda a la inversa. La gent que em comprèn, que m’acarona, que m’acompanya i que m’estima. La seva proximitat és la que jo dono als meus pacients i el seu amor és el que jo trasllado a la meva gent, la que vull ajudar i ajudo cada dia.
Gent que plora, com jo, gent que decideix abandonar-ho tot, com jo, gent que rema i rema sense gratificació. Aquesta és la gent que vull ajudar, la gent que arriba a la meva consulta i em diu: “Joan Carles, pots entendre’m?” I jo els dic que sí, que sé el que senten, que entenc allò que la vida és una merda i que comparteixo el seu desencís. Jo també he estat en aquesta situació, vull dir que he estat a dalt de tot, però també tocant fons, i és aquí quan t’adones de la grandesa de sentir-te realment important, decisiu per entendre’ls.
Ajudar la gent és una cosa fantàstica. Poder saber que hi ha persones al món que han pogut tirar endavant les seves vides pel que els has dit o has treballat amb ells no té preu. Sense condicions, sense límits.
Us ho explico. Quan un dia l’Eduard es va acostar a mi explicant-me que la seva vida era una merda perquè havia de tancar l’empresa que havia heretat del seu pare, li vaig dir: “És veritat que tancar una empresa familiar ha de ser una cosa molt dura, realment la teva vida ha de ser una merda”. L’Eduard ofès em va dir: “Bé, a veure, tot a la meva vida és meravellós (família, amics, parella…), però això de l’empresa no funciona”. Ell sol sense jo haver fet res, bé, només posicionar-me a favor seu en el seu concepte de vida de merda, va reaccionar de manera immediata. Quan algú com jo li vaig donar la raó en la seva presentació inicial de la situació, el seu cervell ja es va sentir ofès i ràpidament va haver de corregir el seu relat. Quin canvi.
Ara l’Eduard ja ha tancat l’empresa que va heretar del pare i la seva vida, com la de tots, té coses més bones que d’altres, però la seva vida no és cap merda, senzillament hi ha coses que de vegades cal acceptar i resoldre.
Ser “coach” és ser un provocador, ser un atrevit i saber quines són aquelles persones que igual que tu poden aportar llum a la vida de la gent. Ella, l’Engràcia, i també la Montse són una llum a l’horitzó de qualsevol, però especialment al meu horitzó.
Aquest article ha de servir per destronar la gent interessada, dolenta i volcànica dels altars de la supèrbia i la incredulitat i ha de posar allà on es mereix la gent que de manera fraternal, desinteressada i estrictament amorosa vetllen per la bondat de la vida en harmonia, sense condicions, sense influències, sense cap barrera.
Sort de tu que vas ser-hi sempre, que encara hi ets i que espero que la vida ens reservi un caminar compartit excels, tal com jo i, sobretot, tu mereixem.
Soc un “coach” excel·lent, ho sé, però ho soc no per la meva competència ni la meva fortalesa, ho soc perquè un dia vaig conèixer persones que mai, mai, mai han deixat de creure en mi i d’estar al meu costat, persones que han valorat el que és la meva essència i no pas l’interès o no que suposo per a les seves vides. Persones que m’estimen més que a elles mateixes, persones en majúscules.
Sort de vosaltres, que sempre hi sou. Sort de tu.
