Joan Boldú
Totes les persones han de poder tenir oportunitats per tenir una existència digna, tothom ha de poder assolir les condicions de possibilitat de ser humans.
Tanmateix, ahir, ara i avui hi ha milions de persones al món que no tenen la possibilitat de ser humans, que no poden satisfer les necessitats humanes bàsiques per diferents causes, la més evident és la guerra.
Els palestins de Gaza no són terroristes de Hamàs. No obstant això, homes i dones, joves i vells, nadons i infants, sans i malalts són massacrats; les seves cases derruïdes, escoles i hospitals bombardejats; malviuen més dos milions de ciutadans sense electricitat, sense aliments, emmurallats en una presó de 365 quilòmetres quadrats. L’alta densitat de població feu que l’ONU declarés l’any 2020 que la Franja era inhabitable. Els civils de Gaza, que no són Hamàs, estan patint tràgicament l’acció bèl·lica del govern i exèrcit israelians convertits en feres per la ira i l’odi. Aquesta realitat –la destrucció física de Gaza i dels seus ciutadans– pot generar en nosaltres, impotents ciutadans espectadors, sentiments de “compassió”. Sabem per experiència que no només sentim i rebutgem el nostre dolor i dany, sinó que també sentim i rebutgem el dany i el dolor dels altres. Tenir compassió és compartir els sentiments i emocions d’una altra persona, és participar en el patiment de l’altre. Deia Aristòtil que l’ésser humà sent compassió pels qui pateixen un mal sense merèixer-lo. Els habitants de Gaza són innocents, no són mereixedors del “càstig col·lectiu” per l’atac terrorista de Hamàs; no es mereixen aquesta tragèdia de venjança, destrucció, dolor i mort.
La història de la humanitat ens recorda que l’ésser humà és ple de contradiccions: duu en el seu si el bé i el mal, el millor i el pitjor, ha inventat els drets humans i els viola, és pacífic i bel·licós, ha creat sentiments positius i els seus contraris, és compassiu i cruel. L’ésser humà pot ser inhumà, insensible al dolor humà, mancat de pietat, de compassió. Però també pot tenir “humanitat”, paraula amb la qual es vol expressar el valor de dignitat de l’ésser humà, que el motiva no només a ser escultor de si mateix, a educar-se, sinó també a respectar i a afavorir el desenvolupament dels altres. Qui actua així és humà, té “humanitat”. L’ésser humà, en efecte, pot ser inhumà, però és molt pitjor ser cruel, ja que no només és insensible al dolor humà, sinó que el produeix cercant la venjança, l’escarment, el terror.
Els ciutadans de Gaza, des de fa molt de temps, no tenen la possibilitat de ser humans. Però, avui dia, encara pitjor: no poden satisfer les necessitats humanes bàsiques, és a dir, les condicions de vida, la no satisfacció de les quals, fa impossible una vida humana sense danys, patiments o opressions i posa en risc la mateixa existència. Parlar de necessitats humanes fa referència a mancances considerades urgents i essencials per a les persones, exigeix una atenció preferent davant de danys imminents, i genera en l’àmbit institucional fortes raons per actuar.
Quin nom s’hauria de posar a les crueltats causades pel govern i l’exèrcit israelians? Com el bloqueig a l’ajuda humanitària, el desplaçament forçós d’un milió de civils des del nord de la Franja cap al sud, que recorda l’èxode palestí l’any 1948 de més de 700.000 refugiats, desposseïts a la força de les seves cases i desarrelats de les seves terres; la deshumanització de les víctimes palestines, el nul respecte pel dret internacional humanitari; la mort de més 5.000 persones, la majoria nens i dones; el tall de l’energia elèctrica, el problema de difícil accés a l’aigua potable, la qual cosa provoca malalties; la manca de combustible per generar electricitat als hospitals, l’ininterromput bombardeig contra edificis, hospitals, escoles i persones civils, etc.? Uns en diuen “terrorisme d’Estat”, altres “genocidi”. Si la comunitat mundial no és capaç d’aturar aquesta tragèdia, serà el fracàs de la humanitat.
