Salvador Cardús i Ros
Ara que els tribunals de justícia espanyols que “okupen” Catalunya tornen a escometre contra la cohesió social del país amb sentències polítiques contra l’ús del català a l’escola, pot ser oportú insistir que per encarar correctament el futur de la llengua catalana, ens cal tocar de peus a terra i no fer-nos trampes al solitari. Tampoc a Terrassa.
Potser no caldria repetir que, per als catalans, la llengua és –o hauria de ser– l’instrument principal de vinculació, pertinença i cohesió social. D’una banda, perquè és el tret més distintiu de la nació, és el que n’ha garantit la supervivència malgrat tots intents de genocidi lingüístic, perquè és perfectament adaptable als canvis socials i perquè és una llengua que només ens té a nosaltres per usar-la i defensar-la. D’altra banda, la llengua catalana és l’eina més senzilla i directa per incorporar-se al país, als seus afanys, a les seves esperances. Ho deia sovint la demògrafa Anna Maria Cabré: parlar una llengua, per formar part d’una comunitat, és més fàcil que no pas haver d’adoptar una nova confessió religiosa o haver d’assumir una ideologia política.
Tanmateix, les mentides i les formes d’autoengany a què condueix la nostra situació de subordinació política colonial són dobles. En primer lloc, hi ha els de mentalitat colonitzadora que voldrien diluir fins a esborrar el pes de la llengua catalana, precisament perquè saben que és la darrera garantia de la nostra resistència com a nació. Associacions, empreses, partits, tribunals i funcionaris espanyolistes, nacionalistes recalcitrants, no paren de buscar raons amb la llengua mentint sobre una suposada persecució i arraconament de la llengua espanyola.
Però, en segon lloc, també hi ha autoengany en l’altra direcció. És a dir, a fer creure que això del català va com una seda. Així, fa riure –per no plorar– que, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), es digui que a Terrassa un 96,6% dels ciutadans entenen el català, que nou de cada deu el saben parlar i llegir, i que un 83,1% el sap escriure. Sabem que això no és veritat. Que queda molt lluny de la realitat que vivim cada dia. Que potser sí que a les enquestes la gent menteix per quedar bé, o fins i tot perquè necessita enganyar-se. Llavors, el que seria interessant –si és que l’enquesta està ben feta– és saber per què es menteix tan descaradament, o el perquè de l’autoengany.
A l’administració pública, que hauria de garantir que el català fos la llengua comuna dels catalans, potser ja li va bé que sembli que té la feina feta. És clar que, després, entre els mateixos que diuen que saben tant català, resulta que els que l’usen habitualment no arriben a tres de cada deu. Però el que és inconcebible és que ningú amb dos ulls a la cara s’ho pugui creure. El que és indignant és comprovar que si tothom sap català, per què canviem de llengua per ser “ben educats”, o suposadament per fer-nos entendre? O per què a determinats establiments públics se’ns fan aquelles cares com de qui no entén res i ens forcen a un canvi de llengua? I per què si tots en tenim la competència no ens sentim compromesos parlant català, expressió d’una cultura amb procés de minorització i de probable desaparició?
Ja fa anys que, mentre uns busquen brega en contra del català –a l’escola, als mitjans de comunicació i a les institucions–, els altres ens autoenganyem sobre l’èxit de la immersió del català a l’escola o, amb estadístiques “fake” com les de l’Idescat sobre la bona salut d’una llengua cada dia més acorralada. I si ens diem la veritat?
