Va acabar entre els 10 primers a la Big Dogs Backyard Ultra de Tennessee. Com ho valora? És un molt bon resultat, però és una mica menys del que m’esperava poder fer. No m’havia fixat un nombre de voltes concret, però esperava acabar entre els cinc primers. Quan passen les hores t’adones que està molt bé, però les expectatives sempre estan més amunt.
Córrer gairebé sense descansar durant 3 dies i 17 hores no està a l’abast de tothom. No està gens malament. Anava amb l’objectiu de fer 120 o 130 hores si calia. Físicament i mentalment em sentia molt bé. Estava molt motivat, però la son em va poder. A les darreres set voltes m’avorria i tenia al·lucinacions. Llavors havia d’anar fent esprints per completar les voltes. Això et desgasta molt més.
Quines al·lucinacions tenia? De tot. Veia atraccions de fira pel mig del camí. També veia el meu fill jugant davant meu. Al final em quedava adormit dempeus i en despertar m’adonava que havia passat massa estona, que havia de córrer més de pressa. Quan el cos ho necessita, fa el que faci falta per dormir.
I a la volta 90 es va passar dels 60 minuts i va haver de plegar. Sí. Vaig arribar gairebé a temps, però de lluny vaig veure que ja s’estava donant la sortida de la següent volta. Ja em vaig quedar aturat.
Havia arribat al seu límit? Les últimes voltes ja m’havien costat molt. A causa de la son, era qüestió de temps que això em passés. Durant el circuit de dia podies fer millor temps, però a la nit es feia més dur. Corries per una carretera, amunt i avall.
Físicament, com estava? La gràcia d’aquestes curses és saber trobar el balanç entre descansar prou i córrer prou lent per no desgastar-se massa. Crec que ho controlo bastant bé i podria aguantar moltes hores, però necessites dormir. Si no ho fas, és un factor molt limitant. Si estigués més fort i pogués anar més de pressa, descansaria més estona i podria dormir més. El meu marge de millora està en aquesta direcció. Però és molt complicat. L’australià Phil Gore, que tenia el rècord, feia les voltes en 40 minuts. N’hi quedaven 20 per dormir. He fet curses de 12 hores, dormint entre dues i tres hores cada nit.
Si algú li proposa fer una altra Backyard Ultra, que li diria? Que s’esperi (riu). Mentalment estic molt cansat. No tan sols per la cursa. Portava mesos treballant mentalment per a quan arribés el dia. Ara sento com un alliberament. És un moment de descompressió total. No tinc el cap per pensar en massa coses.
La monotonia és un altre dels enemics a batre? Totalment. Són 6,7 quilòmetres que, de dia és prou distret, ja que anaves per molts corriols i era distret. Però el circuit de nit era més dur: anaves per una carretera fins a un punt determinat i tornaves. M’estava costant molt mantenir-me despert i això em va acabar donant l’estocada final.
Hi havia molta interacció entre els corredors? Parlem bastant. Especialment al principi, quan hi ha més corredors. Però de vegades, especialment en el tram final, vas més al teu ritme. Cadascú segueix les seves pròpies estratègies.
El guanyador, el nord-americà Harvey Lewis, té 47 anys. L’edat no sembla una limitació en les Backyard. El més jove tenia 18 anys. No li va anar gaire bé. Com que mentalment requereix molt d’esforç, la gent més gran aguanta més.
A nivell físic, què és el que més el va fer patir? Tinc un problema als músculs tibials. Se’m carreguen de seguida i els he de cuidar. Em vaig torçar el turmell en posar el peu dins d’un forat. Anava mig adormit. Però vaig poder continuar. Les cames les tens masegades i et molesten tant els genolls com els peus. Però no em preocupava com per haver de plegar.
És un tema més psicològic que físic. Absolutament. Sempre es diu que en les curses de llarga distància el cap és més important que el cos, però en aquestes encara més. El més complicat és que no saps quan s’acabarà la cursa. No saps on és la meta. No n’hi ha. Això mentalment és molt dur. Jo m’intentava mentalitzar que en aquella volta no seria jo qui plegués.
L’alimentació i el descans els gestionava sobre la marxa? No. Ho porto molt pautat amb el Xavi Sebastià, el meu nutricionista. Sabia exactament què havia de menjar en cada volta. I si no tenia temps, menjava mentre corria. Intento no deixar massa coses a l’atzar.
S’ha endut tota la família cap a Tennessee. Sí. M’ha acompanyat la Sílvia, que és la meva parella, el meu fill Aniol, el meu pare, el meu oncle i el meu sogre. Hem aprofitat per fer una mica de turisme també.
