Ramon Bosch
La primera pregunta que li ve al cap al visitant que observa el resultat de la remodelació del Passeig és si calien tants mesos d’obres per acabar fent aquest bunyol.
La segona és mirar d’entendre per què durant els mesos d’abril i maig s’hi va estar treballant dissabtes i diumenges i festes de guardar per acabar les obres al mes d’octubre. Hi ha alguna raó que justifiqui aquesta despesa, tenint en compte que això s’ha pagat amb diners de tots? I, encara, el visitant es pot fer una altra pregunta: realment calien fons Next Generation per acabar fent això?
A mesura que el visitant s’endinsa en el despropòsit en què han convertit el Passeig es fa evident que no hi ha cap criteri identificable amb què s’hagin pogut fer les obres, excepte el de facilitar el pas als vianants, com molt bé va assenyalar Joan Costa Borràs en un excel·lent article en aquestes mateixes pàgines. Hi ha tan poc criteri identificable que fa pensar en l’absència de qualsevol direcció arquitectònica o urbanística. És com si algú hagués decidit delegar aquestes funcions a l’encarregat de l’obra, que devia ser un admirador de l’urbanisme d’autoconstrucció de les Martines, del castell de les Fonts i, sobretot, de “l’arte povera” italiana dels anys setanta. És d’agrair, tanmateix, que l’autor del desastre s’hagi abstingut de fer servir rodes de tractor per fer parterres, però el fet de convertir la font en una jardinera s’acosta molt a aquesta filosofia de la vida i de l’art.
Suposo que hem de considerar un altre tribut a aquest corrent artístic italià el fet que hagin delimitat el perímetre dels escocells dels arbres amb varetes metàl·liques d’encofrat i corda de cànem. Vist això, trobo a faltar en el conjunt un homenatge als horts clandestins de la riera del Palau. Jo, posats a fer, col·locaria al mig del Passeig un tancat de canyes i quatre tomaqueres, no hi desdirien gens.
Qui hagi de fer el relat del que s’ha perpetrat allí suarà tinta perquè, vist en conjunt, no s’hi explica res. Els diferents elements que integren el conjunt semblen haver trobat el seu lloc per pur atzar, com a Catalunya en miniatura on hom pot trobar la catedral de Lleida just al costat de Montserrat. Però si s’observen aquests elements un per un, tampoc s’hi troba cap mena de sentit. Quina solta té, per exemple, allargassar un banc de pedra amb dos contraforts de maons? El monument a Alfons Sala pateix també de la mateixa manca de criteri: no el retiren, però eliminen tot esment al personatge que, per cert, encara dona nom al Passeig. Ja sabem que l’equip de govern de l’Ajuntament és especialista a quedar bé amb la vianda al plat, però era necessari aquest exercici de contorsionisme?
En aquesta reforma tot és d’una estretor de pit insuportable. De debò que per a un lloc tan central per als terrassencs no s’hi podia haver posat una mica més d’ambició? L’exemple més clar de tot això que dic és el tronc dedicat al “bookcrossing”, esquifit i arraconat en un cantó del Passeig on no paren ni els ocells! I encara més, al seu costat hi ha una espècie de sorral on al bell mig podem veure un seient de tractor amb dos mànecs que acaben en una pala excavadora. No he estat capaç d’entendre per a què servia, ni tampoc la solta de posar un banc de fusta encarat a l’esmentat sorral on és impossible de seure llevat que t’hagin tallat les cames a l’alçada de l’engonal.
En fi, qui no em vulgui creure, que ho vagi a veure! Però em temo que aquesta reforma del Passeig passarà a la història com a exemple de com podent fer bé les coses, es va optar per fer un gran monument a la mediocritat!