ANDER ZURIMENDI
No totes les patates braves molen, però parlar-ne sembla tabú. I és que a la cuina ens hem posat exquisits sense adonar-nos-en. I, al final, tots repetim els mateixos gustos, com si fos una moda: la tòfona, el tataki…
Diguem-ho clar: no totes les patates braves són bones. Que són la tapa per excel·lència de Terrassa? Sí. Encara més: amb poca feina, el Diari de Terrassa ha publicat –en dues entregues– vint propostes de bars on fan molt bones braves.
Però sovint són una ruleta russa. Perquè són moltes les possibilitats que te’n treguin de congelades, que siguin olioses, que l’interior sigui una pasta refeta… Jo, sovint, penso que és una tapa que està sobrevalorada en l’àmbit català. Per un cop que l’encertes, la cagues tres vegades.
No soc dolent: també ho penso del País Basc. Allà fem un plat de “rabas” (anelles de calamar fregides). Malgrat que sigui un aperitiu molt apreciat, poques vegades semblen res més enllà que el contingut d’una bossa de Pescanova. O, senzillament, no són com les d’aquell record d’infantesa, demanant “rabas” un migdia de diumenge a Bilbao.
Hi ha un tercer plat de la gastronomia que està sobrevalorat: la paella. I especialment a llocs de costa. No ens fem trampes al solitari: cal fugir de qualsevol paella que puguis demanar a un xibiu de platja o poble de costa.
Tanmateix, sembla que homogeneïtzem el nostre gust. En el cas de les braves, les “rabas” i la paella, podríem dir que són elements de la cultura popular del segle XX.
Però ara tenim nous gustos homogeneïtzats, que si bé deuen existir tradicionalment als seus llocs d’origen, ara s’han posat de moda entre nosaltres.
Per exemple, tècniques culinàries com el “ceviche” (de peix marinat, típic peruà), l’steak tàrtar (carn crua, típic francès), tataki i tàrtar (en la línia de semicrus japonesos)…
Però també ho podem percebre en aliments com el pastrami (tots han de ser entrepans de pastrami!), la carn de wagyu o de kobe (ignorant qui no l’hagi tastada!) i la burrata (que hem avorrit les amanides de l’horta). I si podem anomenar-ho amb noms anglesos, fem doble “check”: la “cheese-cake”, la “carrot-cake”, la “velvet-cake”…
Ep! Se’m fa aigüeta la boca només d’escriure aquest article. Menjar és guai, però parlar de menjar també… Ara bé, com que són motiu recurrent de conversa, hi ha un moment que t’adones de la trampa. “Però… a tu també t’encanta posar-hi oli de tòfona? Ostres, la cocció semicrua és la teva ‘prefe’?”.
És aquell moment en què te n’adones: no som tan especials com ens pensem.
Ai, els sifons. Per què ens agraden a tots? El gust per allò vintage es va posar de moda (segons explicava Mark Fisher a “Realisme capitalista”) com a fugida en fals al passat, perquè el sistema no ens deixava somniar amb res nou.
A més, uniformitzar els gustos podria tenir un origen evident en la necessitat de fer “identitat relacional”, en termes d’Almudena Hernando a “La fantasia de la individualitat”. Mecanismes inconscients que ens permeten sentir seguretat, la reafirmació de sentir-nos part d’un vincle i comunitat.
I com ens diem el que ens ha d’agradar? Compartint-ho a les xarxes socials. La sueca Liv Stromquist aposta, en el seu darrer còmic “La sala dels miralls”, que es deu a la teoria del desig mimètic del filòsof francès René Girard. Així que sempre desitgem allò que té l’altre.
Podríem dubtar si el fet que a tothom ens encantin les braves (i la tòfona) és símbol d’una bona autoestima col·lectiva… O l’evidència que passem la nostra vida pel filtre “Time Out”.
