Carles Fornell
La nostra realitat és una simulació? A grans trets, la intel·ligència artificial proposa que la realitat és una simulació, en la qual els agents creats per qui fa simulació no en són conscients.
En altres paraules, es planteja la possibilitat que la nostra existència i el món que ens envolta sigui el resultat d’un programa informàtic complex. Creat i controlat per una entitat molt avançada. El filòsof Nick Brostrom crea una versió el 2003, la premissa de la qual queda recollida en el següent fragment. Un nombre considerat de tecnòlegs i científics, pronostiquen que enormes quantitats de poder computacional estan disponibles en el futur. On podran servir-se de supercomputadors per executar simulacions detallades dels seus avantpassats. En suma, seria factible que persones simulades estiguessin dotades de consciència i d’una estructura virtual prou detallada.
En aquest cas, hauria de plantejar-se la possibilitat que nosaltres mateixos no pertanyem a l’espècie original, sinó a ens simulats per descendents avançats per aplicació analògica. Hem de pensar que hi ha gent interessada a executar simulacions computacionals de la seva consciència, fins i tot viure-hi. Encara més, fins a quin punt la indagació i propòsit dels futurs éssers humans en relació amb la creació de realitats virtuals ens enfronta a un enigma epistemològic –coneixement científic– de magnitud considerable. Pel que fa a això, una de les condicions que planteja Nick Brostrom és que els individus simulats hagin advocat per l’ús de la ciència i la tecnologia per millorar la seva condició humana mitjançant l’augment de les seves capacitats físiques i mentals. Així doncs, en quina mesura podem conjecturar la concepció d’una simulació per part d’uns futurs éssers humans? D’igual manera nomenar éssers humans als hipotètics creadors, la resposta es manifestarà de manera automàtica a la nostra ment. No. És que gran part dels pensadors postulen que l’Homo sapiens està obsolet en el seu estat natural. Per això, ha d’integrar-se fins a constituir una nova espècie denominada posthumà.
Apareix un nou debat sobre la intel·ligència, és la intel·ligència un tipus d’energia que desconeixem amb una sèrie de codis d’informació que ens proporciona l’evolució intel·lectual? Pel que sembla, aquest tipus d’energia és la causant de l’evolució, movent-se en una freqüència de les moltes freqüències existents. Nick Brostrom sosté a reconèixer les nostres limitacions cognitives, els humans vivim en una realitat virtual. L’autor comenta que hi ha tres opcions i una d’elles és possible. (A) presenta la proporció de civilitzacions humanes que “aconsegueixen una etapa posthumana”, és a dir, una era en la qual és possible executar simulacions d’alta definició molt pròxima a zero. (B) civilitzacions posthumanes interessades a “simular la seva història evolutiva” pròximes a zero. (C) conjunt de persones amb experiències simulades similars a la nostra que viuen una mateixa simulació molt pròxima.
Bàsicament, el dilema de Nick Brostrom posa sobre la taula la possibilitat que el nombre total d’ancestres simulats a l’univers superaria àmpliament els ancestres reals. I si un petit percentatge de posthumans fos capaç d’aplicar simulacions ancestrals o bé replicar amb una sofisticada tecnologia el transcurs vital de l’Homo sapiens. No obstant això, falta per considerar una justificació solguda sobre els tres algorismes. Si (A) és veritable, llavors és d’esperar que ens extingim abans d’aconseguir la posthumanitat. Si (B) és veritable, llavors ha d’haver-hi una forta convergència en els cursos socials avançats que continguin individus que desitgin ser simulats. Si (C) és veritable, llavors és segur que vivim en una simulació. Encara que s’han dut a terme nombrosos estudis sobre la simulació, semblen haver passat per alt el component de la recerca científica. La recol·lecció de dades i la recerca empírica pot retre compte d’això, d’indicis simulats que es poden trobar a l’univers. L’investigador i filosofo Fonad Khan va redactar un article per a la revista científica “American”, en el qual descriu l’estret vincle dels éssers intel·ligents i els algorismes.
Si imaginem que som un programa de programari en una supercomputadora, i som l’únic rastre del maquinari que ens sustenta dins del nostre món. Llavors la resta de lleis que experimentem formen part de la realitat virtual de la qual formem part. En efecte, no importa com sigui de completa la simulació, la velocitat de processament intervé en totes les seves operacions i imposa una realitat física que se separa de la virtual.
