Salvador Cardús i Ros
No hi ha paraules per qualificar-ho sense dir-la grossa. Quan, després d’un parell o tres de dècades, el Ministeri de Transports espanyol diu que acabarà el tram de sis quilòmetres entre Viladecavalls-Olesa de Montserrat abans de finalitzar l’any –“piano piano si va lontano!”–, qui farà salat és la Conselleria de Territori de la Generalitat de Catalunya.
Ara és el nostre Govern qui ha estat incapaç de fer una ampliació de tot just dos quilòmetres de la C-16 per evitar que la inauguració del tram de la B-40 no col·lapsi l’enllaç a aquesta autopista i a la C-58. Tot just ara, a misses dites, licita unes obres que s’havia compromès a tenir enllestides al final d’aquest tram de la B-40. Enhorabona!
Segur que seria una insensatesa preguntar quin pot ser el calendari d’execució de les obres d’ampliació d’aquests carrils a la C-16 o quin increment de pressupost haurà representat l’endarreriment. I dels costos en hores de treball perdudes, despesa energètica i contaminació pels possibles embussos no cal ni parlar-ne. Encara menys té cap sentit demanar responsabilitats per l’endarreriment d’unes obres en què el que no poden al·legar és que la finalització de la B-40 se’ls ha tirat a sobre, oi?
El cas d’aquesta B-40 –ja veureu el serial tràgic-còmic que encara ens espera pels sis kilòmetres més que falten per arribar a Sabadell– posa en evidència les dramàtiques febleses de l’administració pública a tots els nivells. Si l’empresa privada fos tan ineficient com ho és la gestió pública, el país ja hauria fet fallida fa temps i en lloc de patir per l’arribada d’immigració, ara estaríem plorant per l’emigració massiva cap a terres més pròsperes. És cert que el debat democràtic en el món públic comporta complexitats que no sol tenir la iniciativa privada amb tanta intensitat. Però això no explica la demora que es produeix no tan sols en la presa de decisió com en l’execució del que s’ha decidit.
Una societat sòlidament democràtica, a més de guiar-se pels debats ideològics, sovint de caràcter marcadament demagògic i populista, hauria de ser molt exigent en el retiment de comptes, en la valoració de la capacitat dels seus governs de ser eficients i, en definitiva, de complir les seves promeses. Però, per la raó que sigui, estem lluny de seguir aquests criteris. La transparència no és el nostre fort. Els discursos ideològics i populistes acaben emmascarant les ineptituds polítiques, i la mala gestió no passa comptes a l’hora dels recomptes electorals.
No pretenc menystenir la importància de les ideologies i d’allò que tan demagògicament alguns en diuen “allò que importa a la gent”. Però em sembla obvi que, proporcionalment, el debat ideològic als mitjans de comunicació, a les tertúlies radiofòniques o els debats televisius acaba tapant l’anàlisi i la crítica de la gestió. El primer és fàcil i no té calendari ni pressupost. Sovint, per no tenir, no té ni bona informació. Però el segon, la crítica de la gestió, sí. No es pot fer sense una informació que no flueix tota sola i que cal buscar-la i exigir-la, que cal avaluar-la críticament i que s’ha de comunicar de manera clara.
Com ja he escrit en alguna altra ocasió, el cas de la B-40 –quan hagi arribat a Sabadell– podria ser objecte d’una bona anàlisi de cas per estudiar les ineficiències d’aquesta administració pública que en lloc de ser un instrument a favor de la dinamització social i econòmica sol encallar-la.
