Victor Manuel Punzano
El Magín, malgrat tot, havia estat un nen feliç, un petit que els seus pares, d’origen humil vinguts la Meseta espanyola, estimaven amb bogeria.
Li van explicar que havia après a caminar molt aviat i que el seu afany per parlar es va desenvolupar molt aviat, fet que va provocar algunes reticències i enveges entre la família, ja que els seus cosins germans no van desenvolupar aquestes habilitats fins més tard, estipulat com a “normal”.
El nen, malgrat el seu caràcter irascible i inquiet, s’adaptava a l’entorn amb facilitat, feia amics entre el veïnat i, per desig exprés de la seva mare, que com que no treballava, no va anar a cap guarderia. El Magín va ser matriculat en una d’aquelles primeres escoles que van aplicar la immersió lingüística i va aprendre ràpidament català, a primer de parvularis ja el parlava fluidament com si vingués de l’Alt Empordà.
Els anys vuitanta i amb la llei general d’educació, l’anglès no s’ensenyava fins ben entrada l’EGB, si ho hagués fet segur que el Magín l’hauria après com ho va fer amb el català. Els professors van explicar als seus pares que va aprendre a sumar i a restar quan la resta de nens interpretaven els números, i les taules de multiplicar quan la classe sumava i restava i a dividir gairebé per si mateix. No obstant això, quan alguna cosa no li agradava, es posava a jugar amb els cotxes de miniatura, aquells metàl·lics, i obviava l’autoritat del mestre i revolucionava els companys. Al Magín no li van fer cap seguiment, mai, i les seves habilitats amb el pas dels anys van anar minvant, sense saber-ne el perquè. Si bé el comportament del nen a casa sorprenia els seus pares, per complex i estrany. Llançava preguntes sorprenents arribant a filosòfiques davant de fets comuns, com ara la mort i la vida, que evidentment no tenien resposta per part dels progenitors, però sí que de vegades les tenia el nen mateix. Els estats d’agitació i de nerviosisme se succeïen davant la incomprensió del que envoltava la criatura.
El Magín va tenir dos grans amics a la infància, la Rebeca i el José. Va ser un nen respectat a la seva primera escola. La Rebeca va arribar a 5è d’EGB i va ser la seva millor amiga, i el seu primer amor. La Rebeca era la noia desitjada per tothom, però només el Magín, amb el seu art de seducció impropi per a la seva edat, va aconseguir la seva amistat. Un dia sí, un altre no, alternaven les cases per jugar a Mario Bros i fer deures, i alguna festa de pijama. El que sentia per la Rebeca va fer entrar el noi en una espiral de desobediència dins i fora de l’aula, d’apatia i avorriment que va fer que les seves notes caiguessin en picat fins al punt que a 6è d’EGB suspengués totes les assignatures i es dediqués amb el seu amic Josep a ser un petit malfaent a l’escola. Els pares no tenien temps per anar i venir al centre, tutories, xerrades amb la directora, càstigs. Saturats, se’ls va recomanar psicòlegs, psiquiatres, el fracàs escolar del seu fill era a tocar.
A casa l’ambient era irrespirable, el nen no volia estudiar, només parlava de la Rebeca, d’amor, de Bécquer i d’IBM, dels ordinadors Intel 486! Van ser molts els diagnòstics sobre el Magín, TDAH, hiperactivitat, Asperger, fins i tot gelosia fraterna. La salvació per a bé i també per a mal per al Magín va arribar de la mà d’un professor, el de Ciències Socials i Llengua Castellana, el Sr. Ferran, qui va observar que el Magín es concentrava en assumptes concrets de matèries concretes, com per exemple la guerra civil, la Segona Guerra Mundial, o el romanticisme, hi havia pics comparatius a les seves notes que no concordaven amb un fracàs escolar pròpiament dit.
Com si es tractés d’un amic, va agafar el noi i hi va parlar distesament de tu a tu, de la vida, de les seves inquietuds, de l’escola, transcorria una xerrada amable i hi va aparèixer la Rebeca. L’hàlit del professor va arribar a l’alumne i a poc a poc, com si es tractés d’un xàrter de borsa, les habilitats acadèmiques del Magín van tornar al cim remuntant un 100%. Durant aquest procés, es va proposar portar l’alumne a un programa per a l’Avaluació d’Alumnes amb Altes Capacitats, i fer les proves oportunes, el resultat… eixordador 137 IQ. Es va repetir, el resultat més estentori si és possible. Sé que parlem dels anys vuitanta, d’una família amb escassos recursos i coneixements, però per què no es va fer quan el nen va començar a destacar? El Magín va acabar el graduat escolar amb notable, i se’ls va proposar diverses opcions als pares perquè continués els estudis secundaris, però entre tots van tornar a errar. El preu econòmic de poder accedir a un centre amb recursos especialitzats va fer que matriculessin el seu fill en un centre religiós. Si bé l’escola va ser informada de la complexitat de l’alumne, a la pràctica no es va materialitzar. El Magín ara sí que va començar a destacar voluminosament per les seves notes, i aquest fet, com qualsevol altre, afavoreix les aus de rapinya, els assetjadors, que persegueixen el diferent… va patir assetjament escolar, brutal. El noi tampoc s’acabava d’integrar, va patir depressions, i va acabar per deixar els estudis, per tornar després i així successivament fins a continuar amb la seva vida, decidit a deixar de ser una petita joguina rara i estranya per sempre més.
La majoria dels nens superdotats, com el Magín, rebutgen l’estigma social a què solen ser exposats i volen tornar-se conscientment invisibles, a les diferents etapes de la seva vida. Pocs familiars ho saben. Solucionar això depèn que les seves capacitats siguin explotades adequadament i, encara més important, que siguin tractats com el que són: nens. Ser un nen amb altes capacitats és molt més que tenir un quocient intel·lectual elevat. És una condició complexa, que sol ser temuda, envejada i gairebé sempre mal entesa. La majoria somien a ser com la resta i acaben invisibilitzant el seu talent o, en alguns casos, fracassar al col·legi i fins i tot a la vida. La clau per evitar-ho és ajudar-los a desenvolupar el seu potencial.
Els nens superdotats poden enfrontar-se a un veritable calvari a l’escola i en el procés d’inserció en una societat que, òbviament, no és a la seva altura. Un dels problemes més freqüents és rebre, a més, un diagnòstic erroni. No totes les persones superdotades es caracteritzen per ser bons estudiants. “És un dels estereotips que cal trencar, alta capacitat no és igual a un alt rendiment acadèmic. El que és més habitual és que un nen amb alta capacitat no fracassi escolarment, però això només passarà si és atès en l’àmbit educatiu d’una manera adequada. Ajudem-los, és el nostre deure.
