Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“On vas quan ja l’infant / no pot mirar / ni el blau del mar / ni aquell cel clar / i ets tu qui el borres?”, “Cançó sense nom”. Lluís Llach, any 1976.
Quin nom se li pot posar a una cançó que descriu la destrucció de la infantesa? Doncs “sense nom”, perquè no té nom aquesta destrucció. És per això que –crec– és vàlida per a qualsevol atac, sigui físic, intel·lectual, psicològic o emocional ,que no permeti a les criatures desenvolupar-se amb normalitat. Perquè on anem sense poder gaudir de la infància?
Tant és que, com diu la cançó: “On vas amb les banderes i avions/I tot el cercle de canons/Que apuntes al meu poble?” o “on vas amb el porno i apuntes al meu poble”? Sigui brossa o no, per a una criatura de vuit o nou anys ho és, i qualsevol porno és un atemptat cap al seu desenvolupament com a ésser lliure, la infància es viu una vegada i de les seves vivències en surt una persona lliure, equilibrada, capaç de distingir entre el bé i el mal, o una persona amb una visió distorsionada de la vida, de les relacions, incapaç de distingir el bé del mal i, per tant, esclava; ara bé, com més esclaus i més estabornits estiguin les persones, més fàcil serà la seva manipulació, oi?
Quan fa una setmana una amiga em va preguntar: “Has vist la notícia de la nena de sis anys assetjada sexualment per tres companys de classe?”, em vaig quedar de pedra, vaig pensar que no ho havia vist bé, més tard en veure en un raconet de la portada d’un diari: “Nena de sis anys assetjada per tres companys de classe. Pàg. 22”, el vaig agafar per veure què havia passat, no puc descriure com em vaig sentir perquè digui el que digui em quedaria curta, dolor, ràbia, fàstic, tristesa… tot i més, una pàgina i mitja explicant el que durant un curs escolar li havien fet passar durant les hores d’esbarjo, no ho descriuré, no tinc fetge per fer-ho, sí que deixo unes reflexions i unes preguntes per pensar, com ja han dit alguns psicòlegs, una criatura de sis anys no és capaç d’inventar-se el que explica la nena que li van fer, si no ho ha viscut, ni cap criatura de sis anys és capaç de fer el que van fer els tres nens si abans no ho han viscut, això ja planteja molts dubtes: es podrà recuperar aquesta criatura de l’assetjament i les agressions a què ha estat sotmesa durant tot el curs escolar? Com és que la família no es va adonar de res si, segons diu la notícia (20/09/23), fins i tot hi havia lesions físiques amb sagnat? Jo no ho entenc, no sé si vostès ho poden entendre. I els tres agressors, també de sis anys, què passarà amb ells? Són botxins? O són víctimes? Són víctimes, no en tinguin cap dubte! Cap criatura fa el que van fer si no ha viscut un infern que li ha distorsionat tota la realitat de la seva, curta, infantesa. Quin serà el futur d’aquests tres infants? Com reconduir-los cap a la salut mental i emocional? Podran sortir d’aquesta malèvola distorsió? Quin entorn familiar tenen? Quantes hores de pantalles sense cap control veuen cada dia? Com pot ser que ningú del col·legi s’adonés que quatre infants desapareixien dia rere dia del pati a l’hora d’esbarjo? Cap professor/a vas ser capaç d’adonar-se de la cara de la nena després de les agressions? Els miren a la cara? Em venen moltes més preguntes, estic segura que a vostès també; ara bé, hi ha una realitat, estem en un món molt malalt quan, a més de passar aquestes coses antinaturals, els adults no ens assabentem què està passant amb els nostres infants, potser que tots deixem d’amagar d’una vegada el cap de sota l’ala i cuidem del tresor més gran que hi ha, els infants, la salut integral i els seus drets!
La pàgina següent del mateix diari em va aclarir, malauradament, bastant la notícia: “Els nou anys és la mitjana d’edat en què es comença a veure porno, bàsicament per mòbils”, explica aquesta notícia. De les pàgines més buscades per infants i preadolescents, em quedo tan sols amb la primera: “Pornovenganza”, calen comentaris?
Vaig passar full per intentar passar també full mental, impossible! La següent pàgina era sobre el judici a uns nois menors d’edat que havien utilitzat la IA (intel·ligència artificial) per despullar unes noies també menors d’edat, a les quals havien fet fotos, i difondre les seves fotos nues per les xarxes socials. Fastiguejada vaig tancar el diari, però els vull fer la pregunta que em vaig fer jo en aquell moment: és aquest el món que volem per als nostres infants i adolescents?
He sentit defensar les IA els últims dies per gent assenyada, jo també penso que poden ser útils en força ocasions. El cas és: 1. Qui les programa i amb quina finalitat? 2. Qui les empra i amb quina finalitat? 3. Han de ser substitutes o una ajuda per a l’ésser humà? Sense una ètica i jurisdicció clara, francament els veig més perills que avantatges, diguin-me antiquada.
“El nostre caràcter és el resultat de la nostra conducta”, ens diu Aristòtil. El caràcter dels nostres menors serà el resultat d’una conducta manipulada d’una IA o una guerra sense escrúpols? No, si us plau!
