Ramon Bosch
Aquests dies es commemora el 175è aniversari de la inauguració de la primera línia fèrria peninsular, que unia les ciutats de Barcelona i Mataró.
Cal anomenar-la així perquè, de fet, la primera línia fèrria espanyola es construí deu anys abans a Cuba, aleshores província espanyola. En veure la notícia de la commemoració d’aquest aniversari, m’ha vingut el cap l’eslògan amb què es va publicitar la posada en marxa de l’esmentada línia fèrria: “Nunca se vio tal maravilla: comer en Barcelona y cenar en Mataró”.
Aquest eslògan, amb la seva deliciosa ingenuïtat, ens permet fer-nos una idea de com va canviar la vida de la gent l’arribada del tren a les ciutats catalanes. I no només la vida de la gent, sinó la mateixa morfologia d’aquestes ciutats, començant per la nostra. No s’entendria el que podríem anomenar com el primer Eixample terrassenc –la pastilla que va des del carrer Mare de Déu dels Àngels fins a Sant Antoni i del passeig del Vint-i-dos de Juliol a la Rasa i el carrer Nou– sense el tren, és un barri que mira cap a l’estació. I no es podria entendre la biografia de molts terrassencs sense el tren popularment anomenat “dels catalans” o “de baix”, que ens va permetre poder estudiar o treballar a Barcelona i continuar vivint a Terrassa, la qual cosa, es vegi com es vegi, és una meravella semblant a la de Mataró.
Quan dic això penso sobretot en el tren de la meva infantesa i joventut, un tren amb personalitat pròpia, i no aquest que tenim ara, segurament més funcional però més deshumanitzat i també, segons les hores, més propi del transport de bestiar. I, de fet, això darrer potser no és exacte: he vist camions per l’autopista en què els bens i els porcs semblen anar més còmodes, i més amples, que no pas els viatgers que van en tren a Barcelona a primera hora del matí.
L’anecdotari d’aquells trens seria inacabable, segur, però estaria bé començar-lo. Seria bo que algú o alguna entitat, com aquest diari, aplegués anècdotes, històries i vivències dels terrassencs lligades al tren: allí s’hi han conegut parelles, s’hi han tancat negocis, s’hi han fet conspiracions… Al tren s’hi estudiava, s’hi llegia, s’hi dormia i, fins i tot, s’hi fumava! Sé que per a les noves generacions aquesta darrera afirmació pot resultar sorprenent, però era així, s’hi fumava i s’hi fumava molt perquè als seus vagons ens agrupàvem per colles i entre les colles els paquets de tabac corrien com el mercuri i, amb el tabac, les converses i les riallades i les complicitats.
Segurament, l’anècdota més divertida que conec lligada al nostre tren la protagonitzaren la famosa Penya dels Ximples dels Amics de les Arts. Algun membre d’aquesta penya va llençar un repte als altres: anar i tornar de Barcelona sempre baixant, sense pujar mai un carrer. I així ho van fer, combinant l’esperit científic amb la curiositat gastronòmica: van quedar citats als Amics de les Arts, van baixar a peu fins a l’estació dels Catalans, van agafar el tren fins a Barcelona, van baixar a l’estació de Provença, van anar a peu fins a La Punyalada, on van dinar, i, havent dinat, continuaren descendint fins a l’estació de Renfe de la plaça de Catalunya. Allí agafaren el tren que els portà fins a l’estació del Nord i d’allí, pel carrer del mateix nom, baixaren altre cop fins als Amics de les Arts. Aquella gent sí que tenia una visió olímpica de la vida!
