Núria Salán, professora de l’Eseiaat de la UPC
No us ha passat mai que desitgeu trobar una porta que us permeti reviure algun moment passat?
Doncs a mi sí, m’ha passat que m’he trobat davant d’una porta desconeguda, estranya, en algun lloc recòndit, i he volgut obrir-la amb la il·lusió que, en travessar-la, em trobaria a la meva realitat “teenager”, als meus 15 anys, quan tot just començava l’institut i em feia vergonya dir en veu alta “vull ser científica!”, “vull ser inventora!”, “vull dedicar-me a la tecnologia!”.
M’encantaria.
I mentre busco aquesta porta (que si la trobo, ja us diré on és), vull preparar el missatge que li diria a la meva “jo” de 15 anys, a la qual recordo com una jove amb pors, amb presses, amb moltes vergonyes i algunes penes.
I si pogués tenir-la al davant, li agafaria una mà i, mirant-la als ulls, li diria que no tingués presses, que tot arriba, encara que quan tens quinze anys sembla que el món s’acaba avui, a quarts de nou del vespre… Li diria que no patís, que tindrà temps per fer moltes coses, per prendre moltes decisions (algunes encertades i d’altres no tant), però que, amb el temps, podrà canviar-ne algunes i reprendre d’altres. Sense presses, però sense pauses.
També li diria que no tingués por, que per complicat que sembli tot, sempre, sempre, sempre hi ha una solució, que potser no és ni fàcil ni immediata, però apareixerà. I si no ho fa, que no pateixi perquè el temps acostuma a “suavitzar” els neguits i que, ben segur, en algun moment de la seva vida es mirarà al mirall i somriurà (rient d’ella mateixa), perquè tindrà la certesa que “allò”, el que fos que l’amoïnava tant, no era “tan gros”. I si “allò” continua sent gros, amb el temps, aprendrà a esmicolar-lo i ja no serà tan gros.
Li diria que no tingués vergonya, que si té una vocació, una inquietud, una curiositat, per molt que el seu entorn potser no ho acabi d’entendre, que “el problema” no és seu, sinó de qui no ho entén. Que si se sent una dona STEAM i té vocació científica o tecnològica, que ho cridi als quatre vents, que ben segur no s’equivoca, i que podrà presumir, ara i sempre, d’haver estat una jove valenta, que ha escollit un itinerari de vida absolutament meravellós. De debò.
I també li diria que no tingués pena, que potser en algun moment el seu entorn se sorprèn quan digui “vull ser científica”, “vull dedicar-me a la tecnologia”, “vull ser professional de la soldadura”, “vull aprendre a treballar la fusta”… Però que, en realitat, aquestes cares de “sorpresa” amaguen espurnes d’admiració, i que darrere dels ulls oberts que demanen una justificació, hi ha un “òndia! Ella s’hi ha atrevit!”. Per tant, que si li pregunten “i això d’on t’ha vingut? Per què vols fer això?”, que una possible resposta és “perquè sí”. Sense més ni més. Ja ho entendran, i algun dia el seu entorn, cofoi, se la mirarà amb satisfacció.
No tinc cap bola de vidre, que consti, però després de gairebé 40 anys que em dedico, amb passió, a la ciència i la tecnologia, he anat veient el meu canvi, en paral·lel al canvi del meu entorn. Jo he canviat molt, i soc conscient que aquella nena amb pors, vergonyes, presses i penes s’ha convertit en una dona adulta ferma, consolidada, apoderada i satisfeta. Mentrestant, el meu entorn ha passat d’encongir les espatlles a parlar (bé) de mi a d’altres (vaja, que ara em donen “likes” quan faig una publicació a xarxes). I si algú no ha fet aquest canvi i s’ha volgut quedar a la seva caverna, ja s’ho farà…
A tothom que encaixi dins aquest grup de TdT (Teenagers de Terrassa), nois i noies, us vull dir que la vida és meravellosa, i que totes les edats tenen experiències fabuloses que val la pena viure, però que ara, la vostra edat, la vostra època, és incomparable, i l’heu de gaudir. Però que no descuideu fer una tria de futur, perquè el futur arriba (més aviat que tard) i una bona base us ajuda a ancorar-vos i evita que els vents i les tempestes us facin trontollar més del que cal.
Escolliu futur, sense por, sense vergonya, sense presses (però sense adormir-vos), i si el vostre futur està en les STEAM, perseguiu-lo, que val molt i molt la pena. A les noies els vull dir que totes les ximpleries que em van dir a mi (que si això no és per a noies, que si no és per a tu, que si no te’n sortiràs), a vosaltres no us ho diran, sinó que us encoratjaran a fer-ho (com estic fent jo des d’aquestes ratlles). I si algú us ho diu, somrieu i no feu cas. I feu la vostra.
Jo us espero, a la meva escola, la que ha estat casa meva des de fa més de 25 anys, per si us animeu a estudiar enginyeria. I si no ho teniu clar, busqueu-me, que us ensenyaré l’Escola, amb la certesa que si les seves parets parlessin de tot el talent que han acollit, no us ho creuríeu. Però sabeu que està esperant el vostre, de talent…
