Marcel Taló Martí / @Anosmic_ / Historiador-CEHT
És conegut pels historiadors i reconegut pels testimonis de l’època que durant la postguerra es va passar més gana que durant la guerra. Això s’explica per una combinació de factors: el desballestament del mercat interior, el nou règim autàrquic o el context bèl·lic europeu, entre d’altres. Tothom que pensava que amb la fi de la guerra també s’acabaria la misèria, a poc a poc va anar descobrint que la història no aniria ben bé així.
Hi ha una qüestió central per entendre per què l’empremta de la gana durant la postguerra és tan profunda, tot i que normalment passa desapercebuda. Amb la il·legalització de tot el que escapés del seu control, el franquisme va erradicar de soca-rel totes les xarxes de solidaritat popular (cooperatives, mutualitats, sindicats, casals i ateneus), de tal manera que les solucions col·lectives, comunitàries, van quedar prohibides. La solució era escapar-se individualment de la misèria a través de la picaresca, l’enginy o directament l’abús de poder.
Allà on el desproveïment era més evident era als mercats municipals. La publicació l’any 1941 dels nous reglaments va encendre l’ànim dels paradistes del Mercat de la Independència i el de Sant Pere perquè intentava explotar els pocs beneficis que obtenien i regular la poca disponibilitat de mercaderies. Tot i les queixes, les reclamacions es van desestimar. Al cap de pocs dies, l’Ajuntament incoava un expedient a un mosso de neteja del Mercat del Triomf –Miguel Gallurt Pascual– acusant-lo d’haver comès diverses faltes en acte de servei. En concret, se’l denunciava per haver robat un parell d’escaroles, 8 taronges, 6 carxofes i 1,5 quilos de faves. Segons la defensa del mosso, no eren mercaderies robades sinó regalades pels pagesos i que, en tot cas, era per pura necessitat i no pas per fer-ne negoci al mercat negre. Malgrat recursos i peticions per ser absolt, mai li van ser reconeguts i finalment fou expulsat de la feina.
L’entramat del senyor Donadeu
Si bé en aquest cas podem inferir que la necessitat va determinar la conducta del mosso de neteja, en altres casos fou directament la manca d’escrúpols i l’abús de poder els motius per actuar, o bé directament la certesa (equivocada) que podria actuar amb impunitat. L’octubre del 1943, l’Ajuntament va incoar de nou un expedient sancionador, però aquesta vegada contra el director del servei de Mercats Municipals, Antonio Donadeu Font. L’informe era clar: “Racional y vehemente indicio de comisión de falta grave (…) notoria falta de probidad (…) haciendole incluso desmerecer el concepto de público…”. A partir de les declaracions dels paradistes d’ambdós mercats municipals, se sap que el Sr. Donadeu tenia organitzat un entramat de suborns i extorsions per donar i treure llicències als paradistes segons li convingués. Aconseguia endur-se els millors productes o descomptes a canvi de prometre la renovació automàtica de la llicència. Demanava crèdits que mai retornava. Un mosso del mercat, Pere Reixach, admetia el tracte diferent que tenia el Sr. Donadeu amb els paradistes: “A algunos no toleraba la más mínima extralimitación mientras que otros que frecuentemente le beneficiaban con regalos de frutas y otras mercancias les tenía muchas condescendencias, permitiendoles ocupar sitios que había negado a otros”. A més, mentre feien la investigació, s’havien trobat un fotimer de factures pendents de pagar amagades en un calaix del despatx de direcció: en total, una trentena de factures impagades i acumulades entre 1940 i 1942 que sumaven gairebé 3.000 pessetes.
La Sra. Concepció Soler, paradista del Mercat de la Independència, explicava a la seva declaració fins a quin punt havia arribat el xantatge del director. Davant la policia admetia que “ante el temor de que se enfadase de nuevo, siguió llevando a casa del Sr. Donadeu nuevos regalos, consistiendo uno de ellos en dos vestidos de punto para niño, que al verlos su esposa le dijo que prefería que otra vez, en lugar de ropas, trajese dinero”.
Per la seva banda, per respondre a les acusacions, el Sr. Donadeu va redactar una carta llarguíssima excusant el mal comportament i demanant el retorn complet del sou (mentre durava la instrucció el tenia rebaixat en un 50%). Admetia que demanava productes als paradistes, però no per a ell sinó per als excombatents, l’auxili social, la Guàrdia Civil, etc., és a dir, tot d’institucions del nou règim. Com tants d’altres, ser afí al nou règim sovint era garantia per poder cometre excessos i abusos.
La petició de l’acusat no va tenir gaire èxit. A finals d’any, se’l destituïa del càrrec per incompliment de la llei municipal. Donadeu responia a la desesperada criticant les deficiències procedimentals de la instrucció i qüestionant la desproporció del càstig, però a l’Ajuntament no li va tremolar el pols, no pas per imperatiu ètic sinó per la poca traça de Donadeu de no dissimular mínimament l’abús.
A la resposta municipal del recurs de Donadeu l’Ajuntament li confirmava la màxima sanció, és a dir, l’expulsió del cos de funcionaris: “Los hechos estan en concreta e inequivoca forma probados”.
