Fa temps que l’economia és global i, per tant, no és res estrany que a Terrassa i a qualsevol part del món hi hagi empresaris i inversors estrangers. Aquest fet poder era més “rara avis” a principis del segle XX quan la indústria tèxtil encara era el principal motor de la nostra producció i tenia noms propis locals. En aquella època, un empresari europeu, Ernesto Baumann Kaegi (Suïssa, 1878-1964), dedicat al comerç de llanes, va decidir reubicar la seva empresa a Catalunya. Primer a Terrassa (1916) i després a Vic (1921). El motiu era perquè la societat tèxtil creada pel seu pare, Paul Baumann, a Zuric l’any 1868 tenia relacions amb proveïdors catalans i espanyols.
Ernesto Baumann, amb una àmplia formació tèxtil i experiència al costat del seu pare, va arrelar a Terrassa. Va comprar la Casa Baumann de l’avinguda Jacquard a la família de Josep Maria Coll i Bacardí, la qual havia quedat desocupada arran de la mort prematura de l’arquitecte barceloní. L’empresari hi va ubicar allí la residència i el despatx. La fàbrica estava situada primer al carrer Montserrat i després al carrer de Bartomeu Amat, darrere de l’Estació del Nord. També va comptar amb una fàbrica a Vic que llavors era el centre neuràlgic de la pell. En el moment de més activitat, en la dècada dels 50 a 60, va tenir fins a uns dos-cents treballadors, repartits gairebé a la meitat entre la cocapital del Vallès i la d’Osona.
Ernesto Baumann Kaegi (Suïssa, 1878-1964), dedicat al comerç de llanes, va decidir reubicar la seva empresa a Terrassa (1916) / Arxiu Municipal
En el sector de la llana i de la pell, Baumann SA es considerava una empresa petita, però això no va ser mai un obstacle per consolidar-se i saltar fronteres en el negoci del comerç de llanes i més tard el de les pells de llana en brut piquelades i curtides. La firma va obrir delegació a Mazamet (França) el 1923 i una filial pròpia a Gloversville (Estats Units) el 1933. De fet, Estats Units fou el principal punt de destí de les seves exportacions.
Un empresari inquiet
Amant de la natura, l’agricultura i la gimnàstica, Baumann va ser un empresari inquiet. Va ser l’introductor del sistema de tractament de la pell amb àcids a Vic. També es va implicar en el teixit organitzatiu. Va ser el fundador l’any 1915 d’una central pròpia de compres de llana a Terrassa i un dels membres destacats del Consorcio del Comercio Exterior de la Piel que va començar a caminar el 1956 a Barcelona.
Pel que fa al consell d’administració, va comptar primer amb Josep Anter Miralda, de Terrassa, i després amb el fill d’aquest últim, Pere Anter Aguilar. Ambdós van figurar com a directius i apoderats. En el temps es va incorporar Josep Costa, també de Terrassa. Com a curiositat cal afegir que en els inicis havien participat en aquest òrgan empresarial persones del seu país, Suïssa. Una d’elles va ser Helda Zysset Gfeller, que es va casar amb el llibreter terrassenc lliurepensador Llibert Camon del carrer Cremat. Connexions amb el seu país que sempre van estar presents i es van visualitzar amb la bandera suïssa que onejava a la Casa Baumann i que va servir per quedar-ne al marge durant la Guerra Civil.
Ernesto Baumann va treballar intensament durant molts anys i va presidir el consell d’administració de l’empresa fins al 17 de juny de 1960, quan va plegar per diverses raons, sobretot per l’edat, donat que ja tenia 82 anys. Es va retirar a Casa del Mas a Canals (València), una gran finca que va arribar a tenir fins a 10.000 arbres fruiters; taronges i aranges. La va poder gaudir poc temps perquè quatre anys més tard, el 1964, va traspassar a Suïssa a causa d’un atac de cor. Pel que fa a la societat, aquesta es va fusionar amb Colomer Munmany, de Vic, dedicada a la pell i l’adoberia. La fàbrica Ernesto Baumann de Terrassa va tancar cap a la dècada de 1970, amb la qual cosa havia complert cent anys de vida, la meitat dels quals a la nostra ciutat i l’altra a Suïssa.
