Joan Roma i Cunill
La vida humana és molt complexa i fa difícil saber-se retirar de primera fila, i aprendre a ajudar sense destorbar.
Hi ha un munt d’exemples de vides espatllades per culpa de l’afany de notorietat i de no saber estar callat, deixant el protagonisme als nous actors.
Darrerament, hem vist i sentit reflexions de Felipe González, Alfonso Guerra, Ramón Jáuregui i alguns altres sobre la possibilitat d’elaborar una llei d’amnistia. Sense ni tan sols tenir cap text al davant, ja han pontificat que no seria constitucional. No tinc clar el tema perquè he vist i sentit altres veus que diuen el contrari.
No en soc partidari, però mai em posaré en contra d’una iniciativa del govern si porta la legitimitat institucional. Si hi ha dubtes, arribarà al TC, que emetrà el seu dictamen final i definitiu. A més, en pocs dies, hi ha hagut una allau d’opinions i reflexions, i he de dir que una de les millors ha estat la donada per Nicolás Sartorius. Un veterà amb un cap clar i una prodigiosa capacitat pedagògica.
I si per la banda socialista apareixen aquests vells referents, per la banda de la dreta tenen en J.M. Aznar un supervisor i controlador de la veritat absoluta que no en deixa passar cap sense la seva resolució. I el que dicta va a missa. No hi ha veus que gosin modificar les seves opinions i reflexions.
Així estem, en un món cada vegada més polaritzat, en el qual les discrepàncies esdevenen anatemes. D’aquí la prudència a fer-les públiques perquè poden ser utilitzades pels adversaris com a munició de primer nivell.
És trist veure com molts d’aquests antics dirigents no han sabut envellir ocupant el seu temps en altres destins diferents dels que havien tingut. Molts d’ells podrien tenir una segona vida en activitats socials, de voluntariat extern o com a assessors en entitats diverses. Allà podrien ser útils, ocupar el temps disponible, sense entrar ni topar amb les anteriors dedicacions.
I si realment han perdut confiança o fe en el partit, millor donar-se de baixa, sense fer soroll, deixant a les noves generacions la gestió de les noves polítiques, molt diferents de les que ells havien protagonitzat.
El que és lamentable és voler continuar sent un referent del partit, i alhora buscar deficiències i errors per exposar-les al públic i en públic. Això, a banda de lamentable, és inacceptable i s’entén la decisió de fer fora Nicolás Redondo, al cap de mesos i anys de deslleialtat. Saber envellir i saber seguir al servei de la societat són virtuts que tots hauríem d’observar, per a una millor vida de tots plegats. A la vista està que per a molts no és fàcil ni factible.
