Hi ha un infant malalt de càncer per cada 200 adults. La sensació d’alleujament que pot travessar el lector amb aquesta dada es topa amb el mur doble: per molt minoritària que sigui la incidència de la malaltia, la maçada que suposa el diagnòstic per als malalts i les seves famílies no es pot esvair amb l’estadística; i dos: si la malaltia és minoritària, moltes vegades l’afany cooperatiu ha d’arribar on no arriba l’administració pública. “Policías por y para los Valientes” és una d’aquestes iniciatives. La duu a terme des del 2017 la Policia Municipal de Terrassa i té en el “Posa’t al seu cap” un dels seus exponents principals. Aquest dilluns a la tarda i al vespre, centenars de persones s’han presentat al raval de Montserrat per tallar-se el cabell en una rapada col·lectiva que enguany ha arribat a la sisena edició. A canvi de 5 euros, els assistents podien tallar-se el cabell, fer donació de la cabellera o fins i tot pintar-se les ungles. Aquestes són algunes històries que s’amaguen darrere d’un esdeveniment solidari amb pocs parangons que recapta fons per a la recerca contra el càncer infantil.
Les trenes de l’àvia Josefa
Les germanes Carmona, amb les trenes de la seva àvia / ALBERTO TALLÓN
Toni Villar és l’ànima de les iniciatives solidàries de la Policia Municipal, cos en el qual treballa. Aquest dilluns anava de banda a banda del raval de Montserrat ultimant detalls de la preparació de la rapada multitudinària, però igual impartia una recomanació que es desfeia en aquestes abraçades que reparen ferides. Les germanes Montserrat (53 anys) i María José (55) Carmona Requena s’han passat pel Raval per primera vegada per participar en el “Posa’t al seu cap” i ho han fet perquè coneixien el Toni. Havien assistit a actes solidaris de divers tipus i han decidit acudir a la perruqueria original, però no per tallar-se el cabell. El seu propòsit era un altre. Han fet donació de les trenes de la seva àvia morta.
L’àvia es deia María Josefa Botella Fernández i era natural de Socobos, un petit poble d’Albacete en el qual ja era famosa per la seva cabellera llarga, abundant, bruna però lluminosa. “Va arribar a guanyar diversos concursos de cabell al poble”, diuen les seves netes. Quan no va tenir més remei que tallar-se la llarga cabellera, no es desprenia d’aquells fragments de cabells trenats, que guardava gelosament, embolicats en mocadors. “Nosaltres ho sabíem i li preguntàvem què volia fer amb les trenes, que es va començar a tallar quan tenia potser uns 40 anys, Ens responia que no ho sabia, però no volia tirar-les”, diuen les germanes Carmona. Elles es van fer càrrec de les trenes quan l’àvia va morir i van recollir les seves coses. “Ens vam criar amb els avis. Ho hem pensat molt i no ens resulta fàcil fer-ho, però hem decidit que tirar-les era com un sacrilegi. Donar-les a Mechones Solidarios era una manera de donar sentit al fet que l’àvia les guardés”. L’àvia Josefa va morir amb 96 anys.
De Súria al Raval
L’Olga Arrieta ha vingut des de Súria per tallar cabells / ALBERTO TALLÓN
Olga Arrieta de la Fuente (44 anys) és de Súria. En aquest poble del Bages regenta una barberia des de fa cinc anys. I des de fa cinc anys organitza una jornada de Barberos Solidarios per recaptar diners que canalitza cap a diversos fins solidaris. La lluita contra el càncer ha estat un d’aquests destins. “Tot va començar quan vaig contactar amb un col·lega de Lebrija (Sevilla) que organitzava activitats d’aquest tipus allà”, explica l’Olga, que enguany (diumenge passat, sense anar més lluny) va celebrar la seva “perruqueria solidària” a la plaça de Sant Joan de Súria, amb una recaptació d’uns 1.700 euros que donarà a l’Institut Guttmann. I aquest dilluns ha tallat cabells a Terrassa, com en el 2022.
“A l’altra banda”
La Pili, rapant la seva amiga / ALBERTO TALLÓN
A Noelia Jiménez Caño (50 anys), veïna de Badalona, li van diagnosticar un càncer de mama l’any 2016. Un any després va conèixer Pilar Tierno Almena (50) i, gairebé al mateix temps, va saber de la iniciativa de “Policías por y para los Valientes” a través d’una xarxa social. I els dos contactes s’han entremesclat per sempre. “Vaig conèixer la Pili en un esdeveniment a Sant Adrià de Besòs. Avui em tallarà el cabell ella”. La Pili assenteix, amb els ulls humitejats. És dur, diu, “estar a l’altre costat”, perquè ara és ella “la que no està bé”, la que no pot asseure’s perquè li tallin el cabell en aquest perruqueria col·lectiva. “Em raparà la meva amiga”, diu la Noelia, que s’ha desplaçat des de Badalona a Terrassa cada any, en les sis edicions del “Posa’t al seu cap”. “Vaig participar en el rècord Guinness del 2018”, afirma, amb orgull. Fins i tot en el 2020, quan l’esdeveniment del Raval no es va celebrar a causa de la pandèmia, la Noe va fer que li tallés el cabell una amiga perruquera de Badalona i va donar el cabell sobrant. “La tasca de ‘Policías por y para los Valientes’ és magnífica. M’agrada sobretot la seva transparència, saber on va els diners recaptats”, afirma.
L’Aida i una promesa
L’Aida no s’ha perdut cap d’aquests esdeveniments solidaris / ALBERTO TALLÓN
Fins i tot 15 dies després de néixer un dels seus fills, Aida Lores Abril era allà. Des del principi, des d’aquella primera edició del 2017, quan un grup de policies municipals de Terrassa va inaugurar la sèrie de rapades que s’ha desenvolupat en diversos escenaris en la Plaça Vella, al raval de Montserrat, al recinte firal, on en el 2018 es va batre el rècord Guinness de nombre de persones tallant-se el cabell al mateix temps. “Jo col·laborava amb Mechones Solidarios (entitat que recull cabell per fabricar perruques) i em va cridar l’atenció aquesta cita de la policia. La primera va ser de gran magnitud i des de llavors no me n’he perdut cap”, explica Aida Lores Abril (38), responsable de l’establiment Mira Qué Pelu!, radicada a Poble Nou-Zona Esportiva. Al raval de Montserrat, o en qualsevol altre lloc on s’hagi celebrat aquesta jornada singular, no queda molt de temps per a les confessions que abunden en els ambients familiars de les perruqueries, però l’Aida ha estat dipositària de nombroses històries: “A una dona li vaig tallar el cabell perquè volia donar la seva cabellera. Era una promesa que li va fer a una persona propera”.
Un gra de sorra de la Belén
Belén Parrado, una veterana del “Posa’t al seu cap” / ALBERTO TALLÓN
Belén Parrado Parra està a punt de fer 60 anys, però torça la boca quant se li suggereix una possible jubilació. Deixa anar la màquina en un apart de la seva activitat, però no deixa anar el somriure. Es troba en la seva salsa. No en va, la seva participació en el “Posa’t al seu cap” com a perruquera té tants anys com edicions té l’esdeveniment solidari. La propietària de la perruqueria Dalton’s, de la carretera de Rellinars, va començar la seva participació en la rapada col·lectiva perquè li ho va proposar una clienta. “Em va encantar la idea d’aportar un gra de sorra a aquesta lluita. I cada any hi participo pel que comporta. Ajudar en aquesta mena d’accions em sembla primordial”, explica. Ho hauria fet igual, però qui no té algun afí que hagi estat sacsejat per la malaltia? Belén n’ha tingut “diversos casos en la família, i alguns casos d’amics molt dolorosos”. Aquestes experiències van suposar per a ella un esperó més. Col·laboradora d’ONGs com a Metges Sense Fronteres, actes com aquests no li venien de noves: “Cada vegada que em proposen alguna cosa, intento ajudar”. La primera edició, la del 2017, li va impactar en gran manera: “No sabia que la gent es bolcaria de tal manera amb aquest tema. Vam tallar moltes cabelleres, vam treballar-hi molt. Aquesta primera vegada va ser molt important per a mi”.
La Tania ha de fer un treball per a l’escola
María Lores (46 anys) és perruquera a la Maurina. Aquest dilluns ha format part de les aproximadament 25 professionals que han col·laborat en l’esdeveniment de manera desinteressada (hi havia també 24 estudiants de l’institut Terrassa). La María no estava sola. Al seu costat, Tania Moya, la seva filla, s’afanyava com la que més. Té 10 anys i aviat farà els 11. Aquest dilluns a la tarda no ha anat a l’escola i a l’escola ho sabien. “La mestra, però, li ha dit que ha de fer un treball sobre aquesta experiència”, recorda la mare. I la Tania, encantada.
