Amb 29 anys, la futbolista terrassenca ha acceptat l’oferta de l’Al Riyadh, un equip de la capital de l’Aràbia Saudita. L’ha sorprès trobar-se amb un país on les futbolistes no poden ensenyar les cames
Com va sorgir l’oportunitat de marxar a jugar a la lliga de l’Aràbia Saudita? La temporada passada vaig jugar al Racing de Santander, a Segona Divisió. Després de meditar-ho força, ja havia decidit penjar les botes. Fins i tot ho vaig fer públic. Però em van proposar aquesta aventura i m’hi vaig llançar.
L’entrenadora de l’equip és Anna Junyent i tot el cos tècnic és català. Aquesta circumstància haurà pesat en la decisió. Evidentment. Em va dir que no volia que deixés de jugar, que estava interessada en què anés cap allà. La veritat és que no m’ho vaig pensar massa. Una oportunitat així no es pot deixar escapar.
Quin nivell té la lliga saudita? Fa un parell de setmanes que estic instal·lada a Riad. Pel que estic veient, el nivell futbolístic no és el de la lliga espanyola. Hem de pensar que en aquest país fa quatre dies comptats que les noies poden jugar a futbol. I això es nota. Queda encara molt camí per fer, però les noies tenen molta il·lusió i moltes ganes de jugar. Això és el que compta.
Li deu haver xocat aterrar en un lloc on les dones tenen encara avui tan limitades les seves oportunitats. La veritat és que sobta moltíssim. Fins fa uns quatre anys, les dones no podien ni conduir, ni viatjar soles sense estar acompanyades per la figura de l’home. No podien entrar als estadis. I per descomptat, no podien jugar a futbol. Avui en dia, això ha canviat. Poden fer totes aquestes coses sense problemes.
Però no poden anar en pantalons curts pel carrer. Correcte. En altres aspectes, aquests països encara han d’evolucionar molt. L’home està per damunt de tot. I la dona és encara el sexe dèbil. Potser als llocs més turístics no et diuen res si vas en pantalons curts pel carrer, però no està ben vist. Totes les dones que veus pel carrer vesteixen amb abaia. Normalment, duen també el rostre tapat amb el hijab, el nicab i, en casos més extrems, el burca. A nosaltres, però, no ens obliguen a posar-nos mocador.
Però les obliguen a jugar amb malles. Això sí. Hem d’entrenar i de jugar amb malles perquè no se’ns vegin les cames.
Vostè és una de les primeres jugadores que marxa a jugar a l’Orient Mitjà. Es planteja aquesta aventura per a un sol any o voldria que fos més llarga? He signat el meu contracte per una sola temporada, fins al mes d’abril. Volia experimentar el que era sortir d’Espanya, viure altres costums i tenir noves experiències, tant en l’àmbit futbolístic com personal. En principi he vingut només per aquesta temporada, però no estic tancada a res. Viuré aquesta experiència a fons. I si he de tornar, ho faré sense cap problema.
Com és la vida a Riad? Doncs, molt diferent de la d’Espanya (riu). Aquí no veuràs molta gent pel carrer durant els matins a causa de la calor que fa. Gairebé no es pot sortir al carrer. Aquí, la vida sol ser molt nocturna. La gent surt quan ja no fa tanta calor.
El paisatge urbà deu ser molt diferent. Sí. Es veuen moltes obres per tot arreu. La gent, a més, condueix d’una forma una mica peculiar, per no dir que conduir per Riad és un autèntic caos. El tema del menjar també és força peculiar. Mengen a terra, damunt d’unes catifes. És normal menjar amb les mans.
Com és un dia normal aquí? Normalment, comencem a entrenar cap a les 19 hores i fem una hora de gimnàs. De 20 a 22 hores ja entrenem al camp. Ara estem en plena pretemporada. Aquí la lliga comença el dia 12 d’octubre.
Tenia altres ofertes quan va sortir del Racing de Santander? Hi havia algunes coses, però no em feien massa il·lusió. Per això havia decidit deixar-ho. Després em van parlar d’alguns equips de la Queens League i, en principi, és el que anava a fer. Però després va aparèixer aquesta possibilitat i em vaig decidir a venir cap aquí.
Li he de preguntar per la dimissió de Luis Rubiales i tota la polèmica que s’ha generat i que encara dura. Com ho veu? Com a futbolista i, especialment com a dona, òbviament també condemno la seva actuació. No es pot consentir cap abús de poder, però ni al món del futbol ni a cap altre. Rubiales no va estar a l’altura com a president de la Federació. Això només és, com s’està veient, la punta de l’iceberg.
Vol dir que tot aquest tema ja venia de lluny, vaja. Sí, evidentment. Ja fa molts anys que s’han intentat denunciar moltes coses que no estaven bé i mai no se’ns ha fet cas. Ara s’ha produït un punt d’inflexió molt important arrel de tot el cas Rubiales. Esperem que tot millori i es vagin reconeixent els nostres mèrits, la nostra dedicació i el valor que ens mereixem.
