Joan Roma i Cunill
A un govern poc eficient i diligent li va molt bé situar els debats en temes ideològics o fantasiosos, per així estalviar crítiques i exigències.
Els dies passen i amb ells els mesos i fins i tot els anys, i problemes de primer nivell queden aparcats, suspesos, o directament oblidats. En citaré alguns, per raons d’espai, però la llista és llarga i preocupant.
Mireu, abans de la pandèmia, els pobles petits teníem uns serveis mèdics raonables. No en dic excepcionals, però sí raonablement organitzats per atendre la població a nivells satisfactoris. Des del meu lloc d’alcalde, ho tenia clar en l’àmbit municipal, però per raons de càrrec podia veure el panorama en l’àmbit comarcal i regional.
Reclamàvem algun servei deficient com pediatria i llevadora, no obstant això, en general estàvem força satisfets. Amb la pandèmia arribà el desastre. Ja no solament de les mesures excepcionals preses, sinó la malèfica voluntat del govern d’estalviar en recursos humans, materials i organitzatius.
Alguns caps pensants de la Conselleria, juntament amb altres de Presidència de la Generalitat i el Departament de Finances, van considerar que l’experiència de la pandèmia podia servir per evitar i retallar visites presencials als consultoris municipals, als CAP i als ambulatoris en general.
Si la gent es va retenir, comprimir i esperar per culpa de la pandèmia, podia també fer-ho fora. I és així com es van mantenir les cites prèvies durant més de tres anys. Encara ara hi ha molts cops que s’avisa que sense cita no és segur que sigui atès. I a molts llocs, per no dir a la majoria, trobar línia telefònica esdevé impossible. Ja no sabem si per col·lapse de peticions o per autèntica mala fe.
Durant aquests anys s’han produït fets molt greus que ningú vol explicar en detall ni dir com es poden revertir. Les males condicions econòmiques i organitzatives han motivat la sortida de Catalunya de milers de metges, de totes les especialitats. El mateix ha passat amb les infermeres, de manera que tenim unes plantilles totalment inadequades per a la població que han d’atendre.
Preocupació del Govern? Poca, perquè tenen a punt una llista d’excuses que creuen que són suficients perquè els usuaris ens les creguem. Primera: no hi ha metges ni infermeres, per tant, no en podem posar si no en tenim. Ja està, punt final. Res de canvis estructurals per revertir la situació recuperant metges i infermeres amb millors condicions laborals. El que han fet en alguns casos és facilitar la vinguda d’alguns professionals de terres llunyanes, alguns dels quals amb greus dificultats per entendre i parlar un dels nostres idiomes.
El que ens diuen que és provisional s’està convertint en definitiu. Un servei de 3 i 4 dies a la setmana s’ha convertit en un simple servei setmanal. Un dia metge, un o dos dies infermera i si estem de sort un dia al mes pediatre i llevadora. Ja no parlo d’altres professionals que si els necessites els has de pagar de la teva butxaca.
La situació és greu, molt greu, perquè a més de 450 municipis de Catalunya el servei mèdic és precari, amb perill de perdre’l. Conjunts de pobles han d’anar a un CAP situat a desenes de quilòmetres amb serveis mínims que no poden atendre més d’una o dues visites alhora.
Estem abandonats sense previsió de canvi els pròxims mesos o anys. Alguns pobles hem començat a preparar-nos per a una autèntica revolta. No es pot acceptar que un govern amb un enorme pressupost es gasti milions en futileses i desviï l’atenció cap a altres horitzons per tal de no haver de donar compte de la seva incompetència.
La salut és el puntal de la societat del benestar. Aquest puntal està corcat i abandonat, de manera que un dels pilars bàsics està fora de servei. En tenim altres també en mal estat, ja en parlarem en pròximes ocasions. Comencem pel primer, que és el més rellevant.
