Marcel Taló Martí, Historiador-CEHT
A mitjans d’abril del 1936, el “bailaor” madrileny Enrique de Lara de la Vega, de 50 anys, venia a Terrassa a actuar al Saló Sevilla. Era essencialment autodidacta, tot i que acabà de perfeccionar la tècnica a l’acadèmia de Patricio “El Feo”, a Madrid. Era un artista reconegut i prou experimentat, que tenia un gran domini de l’escenari després d’haver voltat per mig món com a membre del Trio Lara (“notable cuadro por la agilidad de sus piernas, soltura de su cuerpo, y manejan las castañuelas con suma destreza”, segons un diari mexicà). Els seus millors anys ja havien passat, però encara es mantenia actiu en l’escena artística: de tant en tant participava en algun espectacle i espremia el fet de viure al bell mig del carrer Nou de la Rambla de Barcelona -antic Conde del Asalto: un eix social i cultural encarregat de connectar l’oci elitista de les Rambles de Barcelona amb l’oci cabareter i popular del Paral·lel. Un carrer on hi convivien bordells i tavernes amb un sumptuós palau propietat de la família Güell. Gairebé tot el que passava a Barcelona passava per aquell carrer.
Passada la mitjanit, en plena actuació i enfilat encara damunt del petit escenari del Saló Sevilla, el “bailaor” va notar que les forces li començaven a flaquejar. No era només per l’esforç del ball: unes lleus punxades al pit i un formigueig tímid que li recorria tot el braç esquerre li van fer arrufar el nas i posar-se en alerta. En notar que el malestar anava a més, va decidir aturar l’actuació davant el desconcert general del públic. A les punxades i el formigueig, ara calia afegir-li el mareig i les nàusees, que anaven a més. Desbotonant-se el vestit per poder respirar millor, el bailaor es palpava el pit amb la mà dreta com si intentés atrapar tot el dolor que sentia. Un dolor toràcic intens i perllongat a la part anterior del tors. De sobte, com un calfred recorrent-li l’espinada, va tenir clar què tenia: estava patint un infart.
Quan va caure desplomat a l’escenari, d’altres artistes i gent del públic, que encara no acabaven d’entendre què havia passat, van afanyar-se a socórrer-lo, però sense èxit. Se’l va haver de traslladar a correcuita al centre mèdic amb el cotxe d’un membre del públic. En arribar-hi, el metge només va ser a temps de certificar la defunció. Sense saber-ho, l’espectacle al Saló Sevilla s’havia convertit en l’últim ball d’Enrique de Lara. Va morir “sin haber cambiado el traje de baile por el de paisano”.
L’endemà, tota la premsa recollia breument la desgràcia: el malaurat artista “sofrí un intens atac cardíac que el deixà sense sentits damunt les taules de l’escenari”. El cos fou traslladat del centre mèdic al dipòsit judicial per la Creu Roja a l’espera de poder enterrar les despulles. Al cap de pocs dies, es va celebrar un magne festival al Teatre Còmic, ubicat al Paral·lel de Barcelona, per recaptar fons per a la família del malaurat ballarí.
El Saló Sevilla
Molts anys després, la portada del “Tarrasa Información” confirmava els pitjors presagis: 34 anys després, el Saló Sevilla, un dels epicentres de l’oci de “variétés” a la ciutat, havia de tancar. L’edició del 20 de juliol de 1962 –convenientment censurada– explicava que les diferències entre el propietari i el llogater per renovar el contracte del local, situat al capdavall de la Rambla, impedien la continuïtat del negoci. Tot i haver guanyat un judici, el Tribunal Suprem va acabar donant la raó al propietari perquè pogués destinar el local a nous usos, diguem-ne, menys libidinosos (avui dia s’hi venen electrodomèstics). Des de feia anys, certs sectors conservadors de la ciutat criticaven el saló per tocar-hi música barroera i acompanyar-la d’espectacles que desbordaven la moral nacionalcatòlica de l’època.
Des que es va inaugurar l’any 1928, el Saló Sevilla es va convertir en un autèntic referent. No era l’únic local d’aquestes característiques, però sí un dels més populars. Des d’unes taules de marbre es contemplava un escenari més aviat petit, flanquejat per dues tribunes menudes que es podien llogar. Al llarg dels anys, hi van actuar artistes de la talla de Paco Flores, Juanita Reina o Estrellita de Palma, entre d’altres, quan encara no tenien massa renom. La família Piqueras fou la principal responsable del saló durant més de 25 anys. Una vegada van haver de comprar unes sabates a una encara mig desconeguda Carmen Amaya perquè pogués pujar a l’escenari, ja que només havia dut unes espardenyes. Es tractava, en el fons, d’oferir oportunitats als artistes novells perquè es poguessin foguejar davant del públic. En Daniel Piqueras explicava que la idea era convertir el Saló en un “nido de artistas”: els dissabtes i els diumenges a la nit, artistes moderns; i diumenge a la tarda, còmics i “bailaores” i “cantaores”. En els seus 34 anys d’història tan sols va tenir dos pianistes: un tal Boada i un tal Flotats; aquest segon, pare de n’Isidre Flotats, futbolista del FC Barcelona nascut al Pont de Vilomara.
