Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Moltes vegades amb les persones que venen a la meva consulta utilitzo l’estratègia de les cinc direccions, que és una reflexió sobre el que des de la nostra posició hem d’observar i promoure sense cap mena de limitació.
Una d’aquestes direccions és endavant, perquè tot i que el futur sempre és incert i no sabem mai com acabarà el moment immediat, hem de tenir objectius, il·lusions i projecció positiva per saber que tot el que vindrà dependrà de la nostra actitud, de com encarem aquesta fantàstica aventura que es diu vida. Mirar endavant vol dir aixecar el cap i continuar lluitant per aquelles coses en les quals creiem i és cert que d’entrebancs i sotaboscos en trobem tots, però els entrebancs es van fer per saltar-los i els sotaboscos per desbrocar-los.
Una altra de la direcció que sempre proposo als meus visitants és enrere. Perquè no he estat mai a favor d’aquells que diuen que el passat ja no serveix per a res i que cal oblidar-ho. El passat és la nostra traça, el nostre camí de referència, allò que hem transitat i, per tant, responsable de la nostra actual identitat i comportament. En tot cas, no cal ancorar-se en allò que ja ha esdevingut part de la nostra vida, perquè ja és quelcom inalterable, però del que hem viscut podem treure grans lliçons i una experiència vital extraordinària.
Ara toca parlar dels costats, que serien dues direccions que hem de saber valorar a cada moment, especialment en aquelles circumstàncies en què les coses no han funcionat com esperàvem. Hem de ser plenament conscients de quines han estat les persones que sempre ens han acompanyat malgrat que les vicissituds del moment hagin estat poc favorables. Saber qui hi ha estat a cada moment, sense defallir, i qui ha girat cua és molt determinant. També en l’enfocament costal de les nostres vides sabrem destriar qui s’acosta a nosaltres per interès o per amor. Qui des de la realitat bona o la realitat dolenta es presenta disposat a aprofitar-se o a donar-t’ho tot incondicionalment.
I, finalment, ens quedaria la direcció de dalt. Hi ha persones que d’això en diuen fe, d’altres en diuen destí i d’altres també creuen que és fruit de la casualitat del temps i de l’espai de l’univers. En tot cas, mirar amunt vol dir creure que no tot està en les nostres mans i que des d’un factor exterior (voluntat divina, la sort, la malastrugança o la mètrica del cosmos) hi ha coses que se’ns escapen de les nostres possibilitats de control permanent i aquesta mirada a l’infinit superior (a dalt) ens ha de preparar per a qualsevol esdeveniment que pugui canviar les nostres vides sense cap racionalitat ni lògica. Encaixar el cop i l’acceptació seran les línies de treball que haurem d’engegar tot i que del fet de dir-ho al fet de fer-ho la cosa pugui ser més o menys fàcil.
I ara us preguntareu: què passa en la direcció avall? Aquesta no forma part de la meva estratègia ni pla de treball. Amb el cap ben alt, amb la mirada altiva sempre traient pit del fet de viure, del fet de lluitar pel que volem assolir i mai la mirada centrada cap als nostres peus, perquè a part que tanquem el diafragma i no respirem de manera correcta, ens embolcallem de pors i renúncies innecessàries que ens afebleixen una vegada sí i una altra també de l’essència del gènere humà. La supervivència.
