Joan Roma i Cunill
Faig un parèntesi en els meus temes habituals en aquesta secció del diari per exposar, sis anys després, el que per a mi significà el procés. I perquè em proclamo a favor de: ni oblit ni perdó.
Vaig ser un dels pocs alcaldes fidels a la legalitat, en el conjunt de la comarca del Berguedà. A pagès i a casa meva, un jurament és un compromís de per vida que no es trenca mai, oimés si no hi ha cap motiu que ho justifiqui.
Estàvem, estem, en un país amb democràcia plena, com exposen les agències internacionals de supervisió i control de la qualitat democràtica. El 2017 teníem una puntuació de 8,12 sobre 10 i ocupàvem el lloc 19 de 165 països supervisats. Res justificava trencar la legalitat i emprendre un camí, ja no cap a “terres ignotes” sinó directament cap al pedregar, amb gran risc d’enfrontament civil.
Havia jurat fidelitat a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia, en tant que alcalde, com abans ho havia fet com a diputat al Parlament. Càrrec que em portà a votar per unanimitat el Reglament de funcionament, en el qual figura que no es podrà modificar, sense l’acord dels dos terços de la Cambra. És a dir, de 90 diputats.
Amb aquests compromisos contrets, tenia clara la meva aposta per la plena democràcia i l’obligació de complir i fer complir la llei. He de dir que em vaig convertir en un obstacle, en un rebel a la causa independentista que calia fer caure. Delegats locals, comarcals i nacionals de l’ANC i Òmnium, i amb ells representants dels partits independentistes, no van dubtar a utilitzar tota mena de tàctiques i tècniques, fins i tot mafioses, per aconseguir aquest objectiu.
Alguns creien poder convertir-se en “comissaris polítics”, amb poder per assumir les funcions de fer i decidir al poble. Vaig haver de deixar clar que només exerceix el càrrec d’alcalde qui ha estat elegit, i no eixelebrats o il·luminats que es creien “salvadors de la pàtria”.
D’aquí sorgiren pressions, amenaces, aïllament personal i polític, vandalisme puntual, exigències inacceptables, propostes de torpedinar actes i festes, i ja no solament contra la meva persona, sinó també les del meu entorn, començant per altres membres de l’equip de govern, amb la finalitat que quedés sol, i hagués de renunciar.
Per motius d’espai no puc enumerar fets puntuals i genèrics al llarg d’una desena d’anys que anaven “in crescendo” a mesura que s’acostava el setembre i l’octubre del 2017. Hi hagué por en moltes persones i a moltes cases que no combregaven amb la revolta, i temps per a records passats, per part de gent que els havia viscut. Mai perdonaré la covardia i l’ús de l’anonimat o d’anar a buscar a fora eixelebrats disposats a traspassar els límits de la llei.
Però no ho aconseguiren. La gent, malgrat tot, tenia clar què volia i què defensava i vaig ser votat i elegit per majoria absoluta set vegades seguides, fins al 2019, en què vaig decidir posar fi a una trajectòria de 40 anys a l’Ajuntament. Dotze de regidor de govern i vint-i-vuit d’alcalde.
Com a demòcrata, vaig complir i fer complir la llei. Amb dures feines i dures conseqüències, però no vaig caure en la covardia, el perjuri ni la vergonya de tants alcaldes i regidors que van trencar la sagrada paraula donada.
No hi havia cap justificació ni cap possibilitat d’èxit de la revolta. Només uns eixelebrats podien emprendre un camí cap a terres ignotes sense tenir en compte la composició i voluntat de la majoria del poble català. Érem i som 7,8 milions, dels quals 5 milions no han participat ma, en cap de les mobilitzacions ni actuacions dels independentistes. Voler imposar trencaments i vulneracions de la llei era impossible.
Els qui vàrem resistir, ho vàrem fer per convicció democràtica. Vàrem vèncer, i no hem escoltat dels insurgents ni petició de perdó, ni reconeixement dels gravíssims errors i desastres comesos. No tinc ni oblit ni perdó per a ells. Estic d’acord amb indultar-los, però pas previ per als tribunals de Justícia. I tinguin per segur que mai més els permetrem “tornar-ho a fer”. Som molts més i més forts per impedir-ho.
